Sueco-Noruec
La memòria permet reunir fragments de la història esdevinguda, especialment si hi ha hagut experiència directa, que interpretem com a valuosos i que ens són en certa manera pròxims per diferents raons. No sempre formen part del patrimoni cultural que compartim com a societat, encara que no per això deixen de nodrir un llegat col·lectiu de primer ordre. Antoni Miró pretén en aquesta obra destacar els esforços solidaris d’alguns països escandinaus envers la Segona República durant la Guerra Civil espanyola.
La contesa va provocar un canvi en l’ús previst per a aquest edifici alcoià, que ocupa una illa completa del barri del Tossal i les obres del qual van començar el 1923. Poc abans de ser inaugurat, va començar el conflicte bèl·lic i les futures instal·lacions de l’Escola Industrial van haver d’esperar per a convertir-se en hospital de sang a mitjan 1937. La ministra Federica Montseny va aprofitar, per a poder implantar-lo, l’existència d’un edifici públic molt gran que encara no havia entrat en ús i que estava situat en una ciutat de mitjana importància, però amb un cert nivell de capacitat industrial, allunyada del front.
El pintor planteja amb aquesta obra reconèixer la importància d’aquesta acció solidaria i ho fa reproduint una vista actual de l’edifici, que en poc difereix de la que va tindre en aquell moment, malgrat haver passat huit dècades. Davall d’un cel ras d’un blau intens es mostra, des del parc amb el qual enfronta, un dels quatre cantons arredonits de l’immoble.
La permanència de l’edifici, que es denota per la seua inalterabilitat, conviu en la representació amb els altres elements presents al carrer, de realització recent, amb senyals i traçats de cables inclosos. Els cotxes aparcats contribueixen a fer present l’actualitat. Atés que ha perdurat l’edifici, però no la Segona República, l’artista remet a aquell període tenyint amb els colors de la seua bandera tricolor, a manera d’homenatge, la bústia de correus que hi ha al carrer al costat de l’edifici.
El detall amb què es configura la representació és extremadament minuciós. Les textures dels materials i elements amb els quals es compon la façana es veuen enriquits, a més, per l’efecte que la llum natural i les ombres exerceixen damunt seu. Els reflexos que mostren els paraments llisos vidriats contrasten amb l’aparença rugosa dels encoixinats de pedra i amb el tramat de les fàbriques de rajola de cara vista.
La perspectiva que reprodueix el volum de l’edifici ocupa pràcticament tot l’ample de la tela i la direcció de la visual des del focus queda alineada amb la diagonal de l’illa. Cromàticament, es produeix una certa equivalència entre els colors de la bandera republicana i els que es formen conjuntament entre la façana, de rajola en la part superior i de pedra calcària en la inferior, i el carrer d’un color fosc que combina diferents grisos blavosos.
En definitiva, el que Antoni Miró pretén és recuperar un tros de la nostra memòria col·lectiva que corre unit als millors ideals de relació entre nacions durant les pitjors èpoques, que no són unes altres que les de les guerres. Ho fa representant el que ha quedat en termes materials, encara que, com diem, la importància recau en les funcions de servei social que s’hi van produir i les causes que les van facilitar. La quotidianitat i el pas del temps van esborrant injustament aquests testimonis que donen compte de proeses admirables. És per això que es fa necessària una mirada que alimente la memòria amb episodis lloables de la història, com aquest.
Santiago Pastor Vila
