Retrat eqüestre
Aquesta és una de les obres més singularment representatives de la sèrie “Pinteu Pintura”. A través d’aquest conjunt d’obres, al llarg dels huitanta, Antoni Miró va desplegar diverses crítiques de tipus polític mitjançant operacions de transformació pictòrica partint d’obres capdavanteres de la història de l’art i combinant aquestes icones amb usos i peces de la cultura visual del moment.
En aquest díptic, sobre un fons molt acuradament treballat que representa un paper o una tela arrugats que acaben generant una textura d’alineacions de clarobscurs diagonals, es disposa una figura retallable consistent en una revisió del retrat de Gaspar de Guzmán pintat per Velázquez el 1636.
L’extraordinari nivell de poder que el comte-duc d’Olivares va posseir com a favorit de Felip IV va fer que la seua figura encarnara un vertader símbol de dominació en la cultura posterior. La seua reforma administrativa dedicada a incrementar la unitat de la monarquia hispànica per efecte de la castellanització dels territoris de la Corona d’Aragó i el Regne de Portugal es considera un precedent del centralisme borbònic que menys d’un segle més tard promulgaria els diversos decrets de Nova Planta. Antoni Miró ha denunciat en nombroses ocasions la pèrdua d’autonomia i la destrucció dels drets propis que es van produir en els àmbits català, valencià i balear.
El tema del quadre es pot considerar una manera d’evidenciar un retret cap a la dominació política i el mercantilisme. Segons el parer de l’artista, la societat contemporània es troba doblement subjugada per l’Estat i el consumisme. Així, pinta un símbol del poder polític espanyol galopant a lloms de l’imperi econòmic de les multinacionals.
Al costat del cap del genet apareixen els símbols de la maldat. La presència, discreta en termes visuals però poderosament simbòlica, d’un tros de corb com a part del barret així ho testifica. De manera similar ocorre amb el pegat que tapa un dels seus ulls. Un cigarret a mitjan fumar sostingut en els llavis acosta irònicament el personat- ge representat als nostres temps, alhora que li atorga un to de pinxo. Un naip de l’as de bastos es converteix en el factor indicatiu del control ferri.
En la part posterior del cavall es reprodueixen els logotips de diverses marques de grans empreses, majoritàriament fabricants d’automòbils, encara que també de tabac, beguda o fotografia. Totes elles parteixen d’una cingla dels colors de la bandera espanyola. Com encertadament explicava Romà de la Calle, l’“estranya obsessió de ‘Pinteu Pintura’ concita així —en el seu entorn— la història i la quotidianitat, l’herència que acompanya la nostra mirada i la memòria que justifica les nostres arrels, però ho fa precisament des del pla de l’experiència estètica, no només com a vehicle sinó com a valor aglutinador de tota aquesta diversitat de nivells”.
I és que al posicionament crític sobre el qual es basa la imatge, s’uneix clarament un altre de caràcter esteticista. L’estima per l’obra del mestre sevillà fa que es pinten amb tot luxe de detalls els diferents elements. Les regnes, l’esperó, la cuirassa, l’espasa, la banda de tela nuada... queden delineades amb una definició contrastada que modifica el llenguatge d’expressió propi del referent.
Altres alteracions, com la cua de cavall enriquida cromàticament o la substitució del bastó de general per una llança llarga que transcendeix els límits de la tela, persegueixen altres efectes. Amb el primer es busca compensar la vibració que generen les ensenyes de les marques. Amb el segon es reforça la diagonalitat de la composició que indueix la posició rampant del cavall, com també es buscava amb la direccionalitat del fons triat.
Santiago Pastor Vila
