Rescat de migrants

Ha sigut una constant al llarg de la seua carrera que el sofriment dels desfavorits afligisca el pintor. Per això, Antoni Miró s’ha referit explícitament en moltes de les seues obres als mals que els afecten. L’angoixa dels migrants, que corren el risc de morir ofegats mentre tracten d’arribar a les costes del primer món, és un lament que no desatén i que constitueix la temàtica de fons en aquest cas.

Integrada en “Sense Sèrie”, un marc classificatori que alberga diverses tensions contemporànies, aquesta obra uneix a la denúncia un fil d’esperança, que parteix de la tasca que alguns ciutadans exerceixen en les organitzacions que rescaten aquests altres navegants sobre el Mediterrani. La nostra mar banya, en realitat, una mateixa òrbita cultural: les arrels de la nostra civilització s’afonen en una i l’altra riba. No obstant això, la fractura entre ambdues és insalvable per a molts hui. Les dificultats que imposa la regulació per a evitar que molts dels que tracten de vindre muiren condueix al fet que la solidaritat d’alguns tracte de lluitar contra el previsible desenllaç de la tragèdia.

Es representa només la intensitat d’una abraçada, la d’una trobada entre una rescatada agraïda i una voluntària. Es fa això sobre un fons neutre i amb una especial condició material, la que proporciona una textura lleugerament rugosa formada amb llimadures de bronze. El to blau de la roba de la migrant àrab remet al color que és propi del mediterrani. Els cabells clars de la voluntària europea contrasten amb aquest to, i deixa que el roig de la goma amb la qual es recull la coleta n’accentue el contrapunt.

Pot apreciar-se només el rostre d’una de les dones, però s’intueix el gest expressiu de l’altra. És indubtable que es fonen dues fases de gratitud que fan créixer la confiança en el fet que les realitats que oferisca el futur puguen ser millors per a tots.

Santiago Pastor Vila