Pont i boira
La subsèrie “Costeres i Ponts” està dedicada a representar amb un alt grau de fidelitat diverses escenes urbanes d’Alcoi, ciutat natal de l’artista. Totes aquestes vedute comprenen edificis que són peces clau en la conformació de la imatge urbana i que, reunits, condensen el que seria, si fa no fa, un repertori de memòria compartida per la ciutadania alcoiana. Diverses de les obres que configura Antoni Miró dins d’aquest conjunt es refereixen al conegut com a Pont Nou o de Sant Jordi, ja siguen visions parcials de detall o de conjunt.
El creixement urbanístic de la ciutat d’Alcoi al llarg dels dos últims terços del segle XX es va poder dur a terme gràcies a aquesta infraestructura inaugurada el 1931, un mes abans de la proclamació de la II República. El seu valor patrimonial no se cenyeix només a la gran versatilitat funcional que presenta, sinó que es deu clarament al fet que la seua ornamentació constitueix un exemple bell i singular de composició d’arrel art déco.
S’hi distingeixen dos trams de configuració molt diferent, un sobre tres parells de voltes bessones de directriu parabòlica i un altre de llinda, que originalment anava a executar-se sobre un terraplé. L’artista se centra en la representació del primer tram esmentat, que és el realment característic i s’adapta a un dels models oficials de l’Estat.
La meitat superior del quadre l’ocupa un cel net sobre el tauler i l’excepcional barana dissenyada per Eusa. Es posa així en relació la delicada composició ritmada verticalment del navarrés, que s’accentua sobre piles i claus, amb l’eteri.
La meitat inferior és ben diferent: l’estructura portant del pont apareix sobre una vall en boira, però abans, en primer pla apareixen una sèrie de vehicles aparcats. És contradictòria l’aparició límpida del pont sobre la boira, que oculta tot el soroll visual induït pel desordre de les vores urbanes que s’acosten al barranc, i la seua presència darrere d’uns vehicles.
Sembla com si el pintor haguera volgut denunciar la indefectible destrucció de la bella estampa. L’aparença del pont es retrata amb un grau elevat de detall, sense ocultar la pàtina ni els efectes del pas del temps. Els cotxes, en canvi, resplendeixen de manera que mostren unes superfícies extraordinàriament brillants. Aquesta altivesa no els proveirà, en canvi, de tan llarga i digna vida, com la del pont.
És precisament en el vessant que posseeixen els edificis i les infraestructures com a depòsits de cultura on pretén centrar-se l’artista. El pas del temps va decantant les qualitats i només alguns elements s’integren en l’imaginari col·lectiu. Aquesta part del llegat cultural conviu amb les condicions de la contemporaneïtat per a oferir un contrast a la nostra mirada. L’exercici de pintar amb insistència els elements valuosos que romanen entre nosaltres és una manera de retre tribut als assoliments dels nostres avantpassats, però sempre destacant l’ancoratge en el moment present.
Santiago Pastor Vila
