Pidolaire al palace
L’any 2004 serà recordat pel greu atemptat terrorista que va patir Madrid, encara que aquesta obra aborda una altra mena d’horrors. Va ser també un any electoral en el qual va canviar el signe polític de la majoria parlamentària. Excepte algunes veus crítiques, habitualment no s’albirava en aquells dies la crisi econòmica que estava per arribar. “Espanya va bé”, es repetia contínuament encara; al contrari del que planteja ací l’artista.
No semblava, a més, que l’escenari anara a canviar en el mitjà termini. Els formidables indicadors econòmics globals (cada any que passava s’aconseguia, respecte a l’anterior, més creixement, menys desocupació i menys endeutament) que s’havien anat donant durant les dues legislatures anteriors, sota el govern del PP, encara es mantindrien en la major part de la primera legislatura dominada pel PSOE. Aquell clima de bonança econòmica en termes mitjans i agregats, com sabem, estava fonamentat en un règim de privatització d’algunes companyies públiques, en el creixement insostenible del sector immobiliari i en les sinergies que aquest establia amb el financer i el constructor.
En campanya electoral, els populars insistien que “Junts anem a més”, a mantindre units l’impuls, com si aquest fora l’efecte directe de la seua gestió i poguera perpetuar-se sine die. D’altra banda, els socialistes reclamaven el seu vot amb un altre lema: “Mereixem una Espanya millor”. Els dos eslògans apuntaven a un diagnòstic dispar sobre la conjuntura que estava travessant-se, sense abandonar en tots dos casos una certa complaença amb la realitat que imperava, encara que fora en diferent grau. Principalment, els punts de conflicte radicaven en la visió que es tenia sobre la desigualtat al país, i el posicionament enfront de la participació en la guerra de l’Iraq.
Aquest quadre mostra precisament una dura escena de contrast entre l’opulència i la desolació. És la prova que la consideració positiva en termes generals d’un conjunt no ens eximeix de l’existència de situacions individuals insostenibles, que es veuen neutralitzades per unes altres d’exacerbadament folgades. Davant de la façana de l’hotel de la capital que tradicionalment, junt amb el Ritz, ha simbolitzat tradicionalment el luxe, jau una senyora que demana ajuda desesperadament. El missatge escrit redunda en els mals que pateix: la violència de gènere, l’explotació... la pobresa, en definitiva.
Com es pot advertir, una mostra palesa d’una realitat particular no poc estesa es configurava també com una premonició poc falaguera de l’extensió de la magnitud d’aquest problema que ocorreria més tard. Aquesta senyora mendicava, com moltes ho feien ja llavors. Però eren, en qualsevol cas, moltes menys el 2004 de les que serien cinc o deu anys més tard.
El fons de la imatge s’estén de forma quasi homogènia, amb poca variació, en una gamma de grisos poc àmplia, de manera que aconsegueix una neutralitat bastant uniforme. Igualment, les lletres sobre la làpida marmòria, daurades realment, es transposen en la imatge com a platejades, d’alguna manera evitant destacar visualment massa, com ocorre en realitat. Sobre aquest fons se situen la figura i els seus atributs, juntament amb la làpida commemorativa al·ludida, decantats cap a la dreta, dirigint tensament la mirada al terç inferior.
La pidolaire apareix vestida de negre rigorós, amb un platet roig i una bossa morada, i sobre un cartó marró clar que sembla reemplaçar el groc que completaria la bandera tricolor de la II República, amb la qual cosa porta a col·lació amb sorna un altra mena d’oposició. El platet, que ocupa la posició central i, a més, destaca cromàticament amb més prominència que la resta, és l’element que crida l’atenció sobre el missatge escrit. No obstant això, cap ombra projectada en la vorera fa sospitar que algú vaja a atendre la súplica. I això a pesar que el personatge eleva la cara cap al cel, i en certa manera llança un crit, aquesta vegada silenciós, que, malgrat el seu hieratisme, recorda l’expressió dolorosa de la Montserrat de Julio González.
Santiago Pastor Vila
