Penjada
Aquesta obra es desenvolupa en termes dicotòmics al final de la sèrie “Vivace”. No es tracta d’un treball purament pictòric. En primer lloc, cal destacar que Miró superposa a una taula treballada a la manera d’un fons texturitzat tres objectes: un tros de corda de cànem i un pinzell i una bicicleta pintats. Així, com que és una pintura-objecte, hi combina les seues dues àrees de treball preferents: la pintura i l’escultura.
Ho fa per a donar idea de la levitat de les restes d’una bicicleta. Tracta de fer veure que, fins i tot al final de la seua vida útil, aquest mecanisme és capaç de reintegrar-se en el medi amb un cert respecte adaptatiu. Això queda molt palès també en la contraposició dels tons ocres, nacrats i marró fosc (el rovell ferri) del camp posterior amb el blau vibrant que banya la bicicleta i es projecta al seu torn cap arrere. És a dir, no pot deixar d’advertir-se que és aquest últim objecte el que pot gaudir d’una lleugeresa que és totalment impròpia del fons aconseguit, que es mostra amb qualitats de permanència.
La resta de relacions binomials s’estableixen entre la verticalitat anòmala que marca la direcció de la bicicleta suspesa i l’horitzontalitat de la massa fosca d’arrancada en la base de la composició; o entre l’escala del vast paisatge insinuat i l’element mateix que el travessa o transita sobre aquest.
S’indueix així, mitjançant aquestes tàctiques, a sumir qui contempla l’obra en un estat d’estranyesa tensa. Les bicicletes, abans pintades sobre el suport, ara són un element corpori que se’n deslliga. Malgrat això, no s’impedeix amb aquesta anteposició que es perceba el fons. El repte recurrent de dotar de profunditat la pintura s’abandona en una acció d’economia comunicativa disposant directament l’objecte en si sobre el pla de joc.
Però aquest element, aquesta espècie de ruïna de bicicleta, ja no es pinta a partir del dibuix, sinó que es pinta perquè es veu tenyida d’un color que abunda en el contrast i que l’associa amb l’eteri i invisible. Cal no oblidar que, per a l’artista, les bicicletes sempre han tingut una connotació d’elements permeables a la vista, que deixen veure a través de si el que queda darrere d’aquestes.
La inclinació a l’aspecte terrenal s’aconsegueix, però, amb el tractament del fons. El tel·lúric és, paradoxalment, no el que és corpori, sinó el que es pinta. Tant és així que el mateix pinzell queda colgat en la massa del substrat inferior. En canvi, el que pesa materialment en la realitat, la bicicleta, sembla que flote i vaja a ascendir, a creuar les muntanyes les crestes de les quals se signifiquen en blanc, retallant un cel blau. La corda insisteix, per la seua banda, en la noció apuntada abans de lleugeresa i en la de provisionalitat.
En aquest treball es recuperen alguns usos propis de l’informalisme matèric, al qual es va acostar en alguns moments inicials de la seua carrera. A més, amb aquest aprofundeix en la noció de pintura que està més allunyada del procés d’elaboració a partir del dibuix, emprant unes altres maneres d’expressió que són igualment eficaces des de l’òptica comunicativa.
Santiago Pastor Vila
