Museo casas colgadas
Aquesta obra forma part de la sèrie que elabora l’artista entorn dels museus. Hi aborda les tensions que es produeixen al voltant de la consideració actual de la cultura i els seus mitjans de distribució cap a la societat. Incideix en la controvèrsia que hi ha entre el continent i el contingut, amb una mirada sempre posada en la banalització i mercantilització de l’objecte artístic. De la mà de la ironia, totes les propostes es constitueixen a partir d’una representació general d’una institució museística que sembla desproblematitzada quan s’observa superficialment i, no obstant això, un escrutini més intens i pròxim ofereix les claus de la crítica que proposa.
Amb un grau de detall extraordinari, Antoni Miró elabora aquesta pintura que reprodueix una visió típica del museu de les Cases Penjades de Conca. Davant d’un cel llis i blavós, que també es reflecteix en els vidres de les finestres, s’alça l’edifici històric que alberga des de 1966 una formidable col·lecció d’art abstracte espanyol el nucli original de la qual està constituït per la col·lecció de Fernando Zóbel.
L’artista pretén homenatjar, però, un pintor allunyat dels plantejaments de l’escola de Conca: Julián Pacheco. Aquest artista de Conca va integrar, juntament amb Rinaldi, Comencini, De Santi i el mateix Miró, el Gruppo Denunzia, fundat a Brescia el 1972. La seua obra constitueix un testimoni de denúncia de la societat de consum capitalista, posicionat en contra de qualsevol mena de cànon esteticista.
La seua proposta de l’art provo, com una adaptació peculiar del corrent holandés homònim, mitjançant la qual canalitzar la seua protesta contra la deriva economicista i la falta de llibertats, es materialitza a través de pintures de murs sobre els quals s’estampen grafits que enuncien crítiques respecte al sistema de dominació. D’alguna manera, això se significa irònicament en aquest quadre amb el cartell figurat que anuncia una exposició d’aquesta tendència, o amb les pintades que se simulen en al·lusió a l’art abstracte, a Zóbel i a Saura, o amb la bandera de la Segona República que es pinta a un costat.
Així, la meticulositat sorprenent amb la qual es defineix l’arquitectura realment existent, amb els seus murs de carreuat i maçoneria definits amb precisió, amb el fustam treballat dels balcons fidelment reproduït, com ocorre amb la reixeria que es presenta en primer pla, coexisteix amb un sistema de significat superposat que té lloc certament, que és inversemblant però que es torna plausible alhora.
D’alguna manera, les teles de colors que s’ofereixen al turista, a la recolzada que se situa davant de la porta d’accés que es representa, es refereixen al vessant comercial de l’art, la qual cosa també es pretén posar de manifest com una controvèrsia que afecta la seua legitimitat.
Santiago Pastor Vila
