Món de bacon
És conegut el fet que en la sèrie “Pinteu Pintura”, Antoni Miró pren els referents de la història de l’art com a motiu activador de les seues reformulacions, siguen aquestes de caràcter criticopolític o constitutives d’un homenatge a un mestre de la disciplina pictòrica. Es porten a col·lació per la seua banda obres, és a dir, pintures, encara que també pintors. Aquests últims es retraten, i les seues creacions s’articulen al costat d’ells, fins a configurar conjuntament un món, el de l’artista al qual es refereix Miró.
El de Bacon es caracteritza en bona part pel dinamisme del dolor. L’aspecte convuls dels seus personatges i la corporeïtat crua amb què es presenten en són mostres evidents. El fragment que s’inclou en aquesta composició és el panell esquerre de l’últim dels seus tríptics negres, pintat en 1974 i motivat pel suïcidi del seu amant en un hotel de París tres anys abans.
Així, en aquesta obra es connota l’univers de Bacon a través de la pintura en una triple designació. En primer lloc consta la recreació d’una de les seues obres, una part del tríptic esmentat que adopta la forma d’un pla que ocupa també una franja situada en la part lateral esquerra. Aquesta presenta diferents infidelitats respecte a l’original, més enllà del canvi d’escala, com són les variacions de color de la mar i del cel. En segon lloc, es presenta un afegit irònic sobre aquesta en virtut del qual es remet a la pintura de Bacon: anomena així un tub de pintura acrílica, color roig Rubens. Aquests dos elements, juntament amb diversos tubs de pintura usats, són els tres significants que condueixen al treball de l’artista irlandès. De fet, són, en una certa manera, elements que es poden relacionar amb la matèria primera, el procés creatiu i el resultat d’aquest.
Però també, de manera explícita, apareix la imatge del rostre del pintor, mitjançant un retrat que és capaç d’evocar alguns trets de la seua personalitat. Està pintat de manera monocroma, en tonalitat ocre fosca sobre negre, llevat de la part que toca els ulls, que es destaquen en blanc. S’inverteix així en ell la combinació cromàtica entre el fons i la figura que es correspon amb el para-sol negre que es disposa sobre la platja en el quadre representat. Es posiciona el semblant en el centre de la tela, de manera que hi ocupa una part molt important. Sorgeix després de la reproducció de la seua obra i sobre els envasos usats, cosa que fa destacar el protagonista com l’agent que anima precisament aquell trànsit entre els mitjans i el fi.
Santiago Pastor Vila
