Litoral mediterrani
Com és propi de la sèrie “Vivace”, les preocupacions d’índole mediambiental es manifesten d’una manera aparentment poc conflictiva, encara que es tracte de crítiques profundament desconsolades. La tensió que hi ha entre l’apreciació primària del que es representa i el que pretén connotar-se amb això constitueix la clau diferencial amb les seues denúncies dels anys 70 en els quals la duresa de la idea no s’endolcia en el procés d’establiment de la metàfora pictòrica.
Iglesias va incidir precisament en el fet que és la sèrie “Vivace” aquella en què “podem admirar tal vegada el grau més alt de la concepció estètica de l’artista”. Però més enllà de la forma, les obres adquireixen un caire surrealista, ja que, com va apuntar Blasco Carrascosa, el que és mecànic es “metamorfosa en un món il·lògic, oscil·lant entre la realitat i la fantasia”.
Entre mitjan anys 80 i principis dels 90, es va produir un cicle immobiliari alcista. Aquella bambolla immobiliària es va materialitzar pràcticament en totes les poblacions de la costa mediterrània en un boom de la construcció molt intens, durant el qual nombroses urbanitzacions d’habitatges unifamiliars adossats rebliren els termes municipals.
Antoni Miró és un bon coneixedor de la nostra geografia litoral, especialment de la gironina i l’alacantina. Aquest desenvolupament constructiu es va donar no tant en la primera, però va ser molt notori en la segona. Si durant el desenvolupisme dels seixanta s’havia desvirtuat bona part de l’entorn tradicional i natural d’alguns pobles de costa, en aquest segon embat els resultats van ser generalitzats i lamentablement notables.
El setge a la franja marítima del nostre territori era, en aquells dies, continu. En això incideix la imatge que constitueix aquesta obra, que s’explica per si sola. Recorre, per a fer-ho, a la imatge d’una retroexcavadora, que és considerada per l’artista com un enginy de doble caire: “possible alliberador de l’esclavitud i potencial perpetrador de danys sobre la naturalesa”. Diríem, conceptualment i en els termes en els quals és considerada en la sèrie “Vivace” per l’artista, que aquesta màquina és l’element antitètic a la bicicleta, tan emprada en aquesta.
La seua elementalitat compositiva contribueix a la claredat del missatge. El fons es parteix en dues meitats, una superior i una altra inferior. El cel i la mar, respectivament, ocupen, a sang com permeten les seues enormes extensions, aquestes àrees. Davant d’aquestes, un fragment d’un braç articulat d’una retroexcavadora es disposa a llaurar una naturalesa fràgil.
És evident que el sotmetiment de l’entorn requereix l’assistència de la tècnica. Per això visualitzem aquesta màquina com a metàfora de tots els mitjans de transformació i producció posats a les ordres de l’interès especulador.
Aquest acte de depredació, no obstant això, es pretén mostrar en aquest quadre irònicament, amb elegància. El recurs protagonista es disposa compensadament d’un cap a l’altre de l’escenari. Allí es mostra, nou i net, d’un color roig vibrant. Aquest color el fa contrastar amb el blau de la mar i els núvols, en una oposició entre primaris de la tríada tradicional. El viratge a ocres clars de base groga del cel persegueix també contribuir a aquest equilibri introduint la tercera tonalitat de la terna.
El braç mecànic apareix quiet davant d’una mar amb un onatge tranquil, però continu, i uns núvols que s’eleven agitats a la llunyania, sobre la línia de l’horitzó. Premeditadament, com si es tractara d’un collage, les dues parts que convergeixen en l’horitzó semblen incompatibles, fins i tot en la naturalitat de la seua unió decidida per l’artista.
Santiago Pastor Vila
