La nova era

En un carrer de la ciutat polonesa de Lublin, un captaire amb la mirada perduda espera rebre ajuda mentre una altra persona passa de llarg davant seu. És una escena molt similar a d’altres també pintades per l’artista durant aquests anys, encara que en aquest cas es pretén denunciar una qüestió d’índole més general que preocupa l’artista: la incorporació al capitalisme dels països de l’àrea d’influència soviètica després de la caiguda de l’URSS.

Amb l’entrada en aquesta nova era, considera l’artista que les diferències entre classes es tornen inassumibles i fan més pobres els quals ja ho eren. Diversos autors han reflectit clarament quina és la ideologia de l’artista. Rafael Acosta, per exemple, va escriure que “Toni Miró és un «intel·lectual de posicions d’esquerra compromeses, un denunciador permanent i crític de les injustícies socials de la segona meitat del segle XX»”. Ara bé, la seua producció “no s’esgota exclusivament en el fet de ser un mitjà per a la comunicació ideològica”, tal com ha advertit Romà de la Calle, sinó que “de manera paral·lela es constitueix en registre d’una comunicació estètica evident”.

Concretament, el captaire està davant d’una façana que mostra símptomes d’esgotament malgrat el que puguen fer creure les aparences. Un cantó descantellat i unes pintades de denúncia que s’han volgut ocultar són els elements amb els quals es construeix la metàfora del clima social. Apareix al costat d’un aparador del qual l’artista ha fet desaparéixer els productes en venda. La posició central en la tela del protagonista, que no hi haja objectes aliens a la vista i que l’altre personatge aparega d’esquena contribueixen a focalitzar la tensió en el drama de la penúria sobrevinguda.

L’horitzontalitat que indueixen la seua mirada, la línia blanca del suèter del pidolaire i les juntes sobre el mur contrasta amb la verticalitat del personatge que camina. La quietud de qui espera col·lideix amb el moviment de qui passa de llarg. La diferenciació entre les dues realitats, la del personatge ric i la del necessitat, s’aconsegueix també gràcies a la distinció cromàtica que s’estableix entre el blanc de la gavardina i el negre de la roba de la figura principal.

També Antoni Miró altera intencionadament el color de les rajoles del terra. Genera una espècie de podi sota l’afavorit. No és que Antoni Miró “convertisca el marginal en pintoresc”, com ha advertit Fernando Castro. Ans al contrari, persegueix, com ha identificat el mateix crític, “frenar l’amnèsia que patim enfront del sofriment alié”.

Santiago Pastor Vila