La gran massacre subvencionada
La subsèrie “Xile” s’integra en la denominada com “El Dòlar”. Poc després del derrocament il·lícit del govern xilè presidit per Allende, el 1973, l’artista comença amb aquesta subsèrie a articular una denúncia de la involució que aquesta situació va suposar per al país i per a tota l’Amèrica Llatina en conjunt. La crítica al capitalisme i a l’imperialisme, dos focus contra els quals ha dirigit al llarg de la seua carrera les seues reivindicacions, es vehiculen a través d’aquest fet històric. Ho fa en aquest cas concret com a forma de participació en el Gruppo Denunzia de Brescia.
S’al·ludeix a l’extermini d’una quantitat importantíssima d’intel·lectuals d’esquerres durant aquell episodi luctuós afavorit pels EUA, que van prestar la seua ajuda financera. Un pres partidari d’Allende, que llueix en la mà- nega aquella famosa frase de l’últim discurs radiofònic d’aquest, “tienen la fuerza pero no la razón”, jau agenollat i emmanillat moments abans de ser executat. Espera, amb una mirada greu dirigida a qui observa l’obra, davant d’una paret insinuada mitjançant un fons blanc, com si el no-res fora el seu únic destí, treballat amb degradats i el remarcat de l’aresta d’encontre d’aquesta amb el terra.
Aquell que el vigila i que prompte l’assassinarà s’acosta completament proveït, armat amb un fusell i amb el casc posat. És aquest un grau de protecció exagerat donada la desigualtat de forces que caracteritza l’enfronta- ment, amb el que es figura la molt destacable barbaritat de l’acte. No obstant això, en un joc forçat de transparències, se’ns mostra el personatge descalç quasi com denotant una corporeïtat que desapareix rere l’uniforme, malgrat la despersonalització que indueix la discrecionalitat de l’acte que ha de culminar.
El reu i el botxí representen els grups en els quals s’integren. El tot queda definit per una part singular en tots dos casos. El soldat encarna simbòlicament la força de dominació en el seu conjunt: l’exèrcit de Xile a les ordres del dictador Pinochet. I la víctima podria ser Víctor Jara, un metge o un treballador, tindria igual la professió, el que seria determinant és la seua condició de marxista. S’explica, a més, amb una sinècdoque qui finança el colp d’estat, ja que deixa eixir de la butxaca d’aquest un bitllet de dòlar americà que és suficient per a referir tot el poder de la primera potència mundial.
La tela es divideix horitzontalment en dues parts, una inferior, d’un terç de l’altura, i una altra superior que ocupa la resta, i que es veu partida, al seu torn, per una línia que genera un eix vertical que independitza els àmbits ocupats pels dos personatges representats.
La primera d’aquestes àrees simula el pla de sòl sobre el qual se situa el soldat, i en el qual unes línies diagonals convergents en un punt pròxim al cantó inferior dret posen en relació les dues figures i proporcionen una certa profunditat perspectiva.
El cromatisme de l’obra es correspon amb el d’una paleta curta: rojos, grisos i marrons. Els rojos de la roba de qui morirà il·lustren la ideologia del grup d’opositors. El negre amb el qual es tiny l’uniforme del soldat remet a la idea de mort i repressió que van caracteritzar els seus comportaments. El marró de la base, de la gamma dels del desert d’Atacama, podria remetre a la terra sobre la qual es produeixen els fets.
El problema de la repressió a Xile després del colp d’estat amb el qual es va instaurar la dictadura no podia deixar impàvids els ciutadans europeus, especialment els espanyols. Corredor-Matheos expressava en aquells dies que no volia saber que “existeix un art pur”, un art “despreocupat d’aquell assassinat quotidià”. I demanava “llegir el diari cada dia, i no oblidar el que tenim davant”.
Santiago Pastor Vila
