La fugida
La sensualitat s’alia amb l’esperança en la base d’aquesta imatge. L’artista ofereix una mirada en clau de desig que s’uneix a les ànsies per fer d’aquest un món millor. La denúncia de l’opressió tanca sempre un anhel llibertari. És possible en tot moment que el rebuig a la dominació siga un desig d’emancipació que allibere l’individu dels lligams que el constrenyen. Antoni Miró apel·la en aquesta obra a la dualitat enclosa entre la necessitat obligatòria de fugir i l’impuls favorable a fer-ho.
Com va destacar Gamoneda, “l’eficàcia crítica” del treball de l’artista es deu a les potencialitats del seu “sistema sígnic”. La conjunció d’una elementalitat informacional contundent (l’economia de mitjans expressius a la qual al·ludeix Blasco Carrascosa, per exemple) i d’uns usos de representació gràfica propis d’“un codi visual que és el nostre, el dels nostres dies tecnificats i massificats” permet arribar a la solvència comunicativa.
No abraça encara en aquesta època el grau d’hiperrealisme que serà més comú en èpoques posteriors. D’alguna manera, persegueix dotar d’expressivitat les seues realitzacions amb algunes tècniques amb les quals havia experimentat al final de la dècada anterior (aerografia, en aquest cas) i continuar utilitzant mitjans pròxims a la retolació industrial.
En aquest quadre, el missatge es planteja en termes essencials: la representació d’un sol personatge ha de simbolitzar la necessitat de canvi social. La remissió al cos femení es du a terme no només com a objecte de desig, sinó també com a representació de la possibilitat d’alliberament. Una dona nua, representada des de darrere, que condueix a la idea d’inici. La fugida es pren com el començament d’una nova etapa més justa; d’un futur que s’ofereix seguir a l’espectador, que queda darrere, apuntant cap al mateix destí.
La dialèctica entre el fons i la figura es produeix dins d’un marc de distinció nítida. El fons, majoritàriament blanc, d’una banda, es dota de profunditat a través de la projecció d’uns degradats aerografiats que fan simular un paper arrugat, i d’altra banda, infon sensació de dinamisme gràcies a la vibració d’una part de la vora de la figura. Aquesta, en canvi, es modela amb una gamma de tons foscos, que es van matisant fins a quedar il·luminats gràcies a reflexos clars en les parts més prominents del volum.
La condició de centralitat, de manera que queda la part principal per damunt del punt mitjà de la tela, estructura la composició. El tors i la part visible del cap s’alineen aparentment amb l’eix vertical que parteix el quadre en dues meitats sensiblement iguals. La tensió visual es produeix gràcies a la disposició especial que adopten les dues cames. Una, que deixa el peu fora de la imatge, parteix d’un dels vèrtexs inferiors. L’altra es plega i queda vista en escorç, i indueix una alineació que recorre tot el cos.
Estem, en definitiva, davant d’una obra que promou l’acció i fa entendre que és possible un escenari en el qual es gaudisca, més avant, de més llibertat. L’espectador sembla convidat a consumar el procés actuant, no se li per- met exercir una mirada que el mantinga passiu, sinó que es busca suscitar-hi la participació.
Santiago Pastor Vila
