Igualitat per a tothom
La condició d’artista compromès es mostra amb un cert caràcter esperançat en el cas d’aquesta obra. Reivindicacions en pro de l’equitat entre races, com la de Martin Luther King, constitueixen un referent per a Antoni Miró. Però aquest model s’erigeix en un símbol que aspira a transmetre un missatge amb més amplitud d’acció i menys concret. La seua demanda es veu estesa cap a l’eliminació, en general, de totes les desigualtats que afecten en el món determinades minories maltractades, especialment les que afecten el seu àmbit propi. Aquest va ser un tema central de la sèrie “Amèrica Negra”.
Es tracta d’un tríptic, amb una part central de proporcions sensiblement quadrades, i dues de laterals adossades a aquesta, que ocupen la meitat de superfície que l’anterior cadascuna. No és casual aquesta divisió tripartida, els tres elements clau, el cap i les dues mans, ocupen cadascuna de les àrees. El pensament assumeix la centralitat, però es reconeix també a l’acció un paper significativament rellevant. A més, com va plantejar Bengoechea, els mateixos braços “semblen espentar físicament” les fulles laterals del tríptic i contribueixen, així, a l’eficàcia del quadre”.
Amb una gamma cromàtica curta, majoritàriament de grisos, s’il·lustra una escena. Consisteix en un crit d’ànim adreçat a una multitud amb ànsia d’alliberament i es capta des de l’esquena. De nou, com ocorre en tantes ocasions amb la reutilització d’imatges provinents del món de la premsa, que és pròpia del moviment de la crònica de la realitat, s’empra un punt de vista que és a priori alié al cànon clàssic de la pintura. La multitud absent permet transformar el sentit intencional de la imatge original.
La figura, representada amb un realisme tendent a emular els resultats impresos dels mitjans gràfics del periodisme de l’època, irradia una energia que se significa amb unes ones aerografiades que vibren a partir d’aquesta. El seu contorn es multiplica fins a transcendir els límits de la tela i segueix cap a l’infinit. Bengoechea va destacar que el gest del protagonista consisteix en “un avanç¸ de l’home cap a llocs de més plenitud”.
El contrast entre la representació del personatge i la de les seues aures repetides es produeix en relació amb diverses variables. D’una banda, observem la figuració amb la qual es defineix el protagonista, i d’una altra, percebem una intenció de reflectir mitjançant una abstracció la força de les seues idees. També es pot destacar el contrast que hi ha entre la foscor i la densitat cromàtica amb la qual es reprodueix la imatge del personatge, i l’evanescència dels degradats del contorn repetit i ampliat sobre tota l’extensió del quadre. És fonamental, en aquest sentit, l’element de transició entre la figura i el fons que s’ha generat. Així, hi ha una primera franja més fosca que la resta que fa de mediació entre l’element principal i l’atmosfera que s’ha recreat.
Es nota clarament la influència de l’op art, que tant es va prodigar en la dècada anterior, en la creació d’aquesta il·lusió perceptiva que permet reconstruir un moviment a partir de la juxtaposició continuada de línies sinuoses. És precisament un exemple clar de la “desintegració”, vibratòria en aquest cas, a la qual al·ludia Corredor, que ja posava de manifest que s’aconseguia mitjançant el “desdoblament de les figures i les vibracions que les envolten”.
Santiago Pastor Vila
