Geleta

Dos temes freqüents en la trajectòria de l’artista es fonen en aquest quadre: erotisme i cultura pròpia. La fusió té la finalitat de complementar el potencial significatiu de l’obra. L’instant culminant de l’acte sexual es congela per a definir la imatge: aquest és el nucli intencional. Però en aquest estat, dos additaments se superposen al cos de la dona protagonista.

D’una banda, amb una espècie d’arc de Sant Martí (amb un nombre i un ordre de franges diferents dels reals) que tiny els seus cabells s’al·ludeix sinestèsicament a l’èxtasi que es travessa. I, d’una altra, amb una senyera maquillada sobre el cos objecte de desig, es reforcen les preferències de l’artista com a subjecte desitjant.

Pot entendre’s la imatge com el resultat d’una clara cosificació, o, paradoxalment, també com una afirmació de l’alliberament sexual femení si considerem que és la mateixa representada la que es reconeix en aquestes fílies i obté els rèdits del plaer, en part, a causa d’això.

El rostre de Geleta explicita la gaubança i condensa tot el potencial pertorbador de la imatge. El caràcter fugaç de l’escena s’aconsegueix gràcies al gest expressiu. S’aparta ara l’artista de la senda de l’Origen de la vida de Courbet traient fora del pla els òrgans sexuals. Lacan, que va ser l’últim propietari privat d’aquesta obra realista, podria, de ben segur, emetre un judici sobre aquest tema des de l’òptica psicoanalista.

Pictòricament, el fons en rojos intensos fa destacar en primer pla la carn de la figura, que s’il·lumina a dos nivells diferents per a dotar de profunditat la representació, tàctica que es potencia amb les ombres projectades.

Les similituds amb una obra molt anterior, La fugida, són palmàries. No hi ha ara una interpel·lació tan explícita cap a l’espectador. Aquest pot mantindre ara la seua mirada sobre el cos femení més com un voyeur, gràcies a l’enquadrament triat aquesta vegada. A fi d’aconseguir una síntesi expressiva que mostre amb contundència l’essencial, el fons que queda després de la figura en aquest cas es veu despullat de tota rellevància.

També podem connectar en alguns aspectes aquesta obra amb una altra de més recent: Senyera. En aquella no s’arriba al nivell d’explicitació que hi ha en aquesta i es manté la composició en el pla de la insinuació eròtica. No obstant això, l’artista torna a unir els dos temes esmentats abans per a potenciar-los sinèrgicament.

Santiago Pastor Vila