Galeries
Aquesta obra s’emmarca en la sèrie “Costeres i Ponts” i consisteix en la representació d’una de les galeries que hi ha al cementeri de Sant Antoni Abat, a Alcoi, l’origen del qual data de finals del segle XIX, en una fase de molt de creixement demogràfic. D’acord amb els criteris higienistes en voga en l’època, amb els quals es pretenia pal·liar l’alt grau d’insalubritat que patia la ciutadania, especialment les classes més baixes, com el proletariat resident a les ciutats industrials, aquesta infraestructura va ser emplaçada als afores de la ciutat, en una àrea elevada, assolellada i exposada als vents dominants. Com que ocupa una extensió considerable, i amb la pragmàtica finalitat d’executar una gran plataforma anivellada, el projectista, l’enginyer Enrique Vilaplana Julià, va haver de recórrer a l’execució d’unes estructures de contenció de terres d’una certa entitat, arcuacions que van servir de contraforts d’aquestes.
Es tracta d’una vista perspectiva frontal que dona compte de la profunditat considerable d’aquest espai, subterrani i no excavat, que queda conformat per la repetició, cada cert interval fix, d’un mateix element al llarg d’una directriu recta. El mòdul base és una estructura mural que allotja una obertura amb forma d’arc de mig punt a la part superior. Entre cadascun d’aquests elements i el següent es disposen els nínxols que allotgen els cossos dels finats. Les proporcions especials de la distància de separació entre cadascun, la grossària dels nínxols i la reculada del pany que conté les làpides que ceguen les tombes superposades, fa que siguen només aquests els que adquirisquen presència. Gràcies al ritme de juxtaposició, s’aconsegueix que en aquest espai mortuori no cobre vida més que la superposició de la sèrie d’arcs amb la interposició de les voltes transversals periòdiques que salven l’espai entre murs.
La figuració pròpia de les arts decoratives sumptuàries que s’empra en les làpides, que un visitant apreciaria als dos laterals, es converteix en invisible mentre que es recorre aquest àmbit espacial de direccionalitat tan marcada. Juntament amb aquestes arcuacions, només habita el quadre la llum potent de migdia que penetra des del costat dret del mur, a través dels buits d’il·luminació i ventilació, que es veu acompanyada per una de menys entitat provinent des del costat oposat, així com també per la que marca el punt de fuga, al fons, on arranquen les escales que comuniquen amb l’àrea exterior, a un nivell superior.
Com ocorre en altres obres de l’autor, el grau elevat de detall amb el qual es representen les fàbriques, vertaders elements principals en aquest cas, i alguns dels accidents que els són propis, és compatible amb unes determinades el·lipsis d’elements que són additaments posteriors totalment accessoris (fanals d’il·luminació, reixetes de drenatge...) que dificulten l’apreciació de l’essència d’aquests corredors.
L’artista pinta elements que integren fragmentàriament la memòria que té de la seua ciutat i ho fa a manera d’homenatge, explicant, entre altres qüestions, els enormes assoliments aconseguits en el passat a la seua ciutat envers la classe obrera. Vicent Andrés Estellés va apuntar a la identificació de l’artista amb aquesta, quan va dir “Antoni Miró, un gran valencià, combatiu i combatent, de les primeres hores, que viu i treballa, lluita, exerceix, a Alcoi, on encara es conserva la casa on es va reunir la Primera Internacional”.
Santiago Pastor Vila
