Esquerra

Antoni Miró, al llarg de la seua trajectòria, ha recorregut a tornar a representar pictòricament, amb més o menys grau d’alteració i des contextualització, determinats fragments de pintures integrades en el cànon occidental de l’art clàssic o modern. També ha incorporat, com ocorre ací, peces escultòriques en el seu grup de referents extrets de la història de l’art occidental. A més de la selecció i dislocació, en aquest últim tipus d’accions hi ha un canvi de llenguatge d’expressió. En plena II Guerra Mundial, el 1942, any en què va morir, Julio González realitza l’escultura que és objecte de representació en aquesta pintura: Mà esquerra alçada.

Amb aquesta peça fosa en bronze, González apel·lava al reforç del paper de l’esquerra en el conflicte que assolava Europa. Antoni Miró vol referir-se a aquest acte d’afirmació política i insistir-hi ara. Una icona plena de rotunditat es torna a introduir en el circuit funcional de la dinàmica ideològica temps després.

D’altra banda, en aquesta pintura succeeix una sort d’intercanvi entre materials: d’una banda, el fons es configura amb llimadures de bronze adherides a la tela que s’oxiden posteriorment sobre aquesta, per a fixar-se finalment amb vernissos; i, d’altra banda, s’utilitza un acer “nou” per a la mà, a més de recórrer a la disposició de capes successives de collage i vernissos que doten aquest element d’una corporeïtat evident. Aquesta mà renovada sagna ara com a mostra de les ferides infligides.

És a dir, es posa d’actualitat el motiu i, quan és pintat, es renova en la seua aparença per a portar-lo als nostres dies, sense oblidar la sang vessada des d’aleshores.

Santiago Pastor Vila