El misteri republicà
Aquest quadre forma part de la sèrie “Pinteu Pintura” i recorre simbòlicament a dos altres molt rellevants en la història de l’art. Principalment fa referència al del surrealista belga Magritte titulat Els misteris de l’horitzó (1955), d’influència clara en la denominació d’aquesta obra de Miró. També reflecteix un fragment del famós retrat oficial de Carles III que va realitzar Mengs cap a 1765. A més, introdueix referències al cubisme de Gris i Picasso. Com és propi en no poques obres d’aquesta sèrie, l’artista utilitza fragments de peces que són referents clars en la història de l’art per a configurar, a manera de collages pictòrics, missatges que procedeixen de l’anàlisi de la realitat política del moment.
En aquest cas concret, la qüestió se centra en el debat monarquia-república. Com tothom sap, el consens del 78 incloïa la decisió que una monarquia parlamentària fora la forma política de l’Estat. Partits tradicionalment republicans, com és el cas del PSOE, van acceptar aquesta situació a fi de garantir una estabilitat acceptada també per les forces de signe contrari. Transcorreguda una dècada després del restabliment de la democràcia a Espanya, i després del procés de transformació social que es va produir durant els primers anys de govern socialista, hi va haver sectors crítics dins d’aquest partit que exigien que s’instaurara una tercera república.
De la mateixa manera que es pot interpretar l’enigmàtic quadre de Magritte com si un mateix personatge taciturn es trobara sospesant una decisió, l’artista tracta d’incidir en aquest debat intern mitjançant aquesta cita. La lluna creixent que se superposa al seu cap en tres moments diferenciats no hi és ací. Per contra, uns breus traços solts conformen un cel estrelat que es remata per una franja superior constituïda per retallades de premsa internacional pintats, per a insistir que és un tema d’actualitat política.
L’efígie de Carles III del retrat neoclàssic de Mengs és portada a l’escena quasi a manera de dibuix i orientant la mirada cap a l’esquerra, al contrari que en l’original. Representada mitjançant uns traços i trames en negre que es disposen sobre el blau del fons, expressa irònicament que la presència és discreta davant de la disjuntiva que s’està considerant. Només la faixa brillant de drap roig que porta nuada a la cintura el Borbó en la representació del segle XVIII es manifesta en tota la seua esplendor cromàtica, encara que aquesta vegada servisca per a envoltar l’home del barret, per a al·ludir metafòricament a la idea de sotmetiment.
Santiago Pastor Vila
