El melic

A manera de conclusió de la sèrie “Vivace”, Antoni Miró elabora una subsèrie anomenada “Uns nus”, en la qual retorna a la representació de la figura humana femenina. Aquests nus es disposen sobre uns fons intensament blaus. Les pintures s’elaboren recordant l’aparença d’uns dibuixos, mitjançant traços lineals que permeten la reconstrucció volumètrica. De fet, l’artista està emulant unes belles anotacions del natural fetes al començament de la seua carrera.

Gràcies al tractament de les línies definitòries, llargues i netes, d’un ample constant i notable, generalment en blanc, es reprodueixen d’alguna manera a escala més gran aquells treballs inicials. A les vores de les parts constituents de la figura, s’uneixen alguns detalls interiors o posteriors, enfilats en el fons, que es pinten de roig. Són aquests punts singulars els que s’utilitzen per a anomenar els diferents quadres.

A més, en tots aquests, el fons s’estén indiscriminadament sobre tota la tela. És un blau amb viratge a porpra que no és del tot llis, que manifesta la factura de la pinzellada en algunes àrees per a augmentar el contrast. A vegades es complementa amb àrees banyades de pigments especials o amb metalls oxidats.

Així, en aquest cas concret, sobre un camp continu blau, amb una pinzellada sinuosa de color blanc i un gruix considerable es contorneja la figura femenina. Es modelen amb nitidesa els seus volums a partir del perímetre aparent, des de les cuixes fins al cap. La cara queda, no obstant això, oculta darrere de la seua mà dreta, com protegint-se de la llum o intentant evitar creuar la mirada de la protagonista amb la de l’espectador.

Amb dos centellejos provocats pel contrast cromàtic es volen destacar sengles elements rellevants acolorint-los amb roig: els llavis i el melic. Aquest últim, que dona nom al quadre, consisteix en la insinuació, amb un traç breu, d’aquell punt de contacte amb la mare original, del començament de tot, en definitiva.

La posició de la figura dins de la tela, amb espai lliure per dalt, però retallada per davall i pels costats, denota la proximitat amb la qual vol l’artista que se senta l’espectador enfront de la figura representada. No hi ha mediació més gran en l’apreciació de l’obra que el suggeriment velat d’un contacte eròtic imminent o recent amb el qual celebrar la vida.

Santiago Pastor Vila