Dòlar enforcat
La sèrie “El Dòlar” ocupa un lloc primordial quant a importància dins de tota la trajectòria artística d’Antoni Miró. Amb aquesta sèrie, l’artista amplia l’abast de la denúncia contra la repressió racista als Estats Units, formulada en “Amèrica Negra”, i passa a incloure les polítiques expansionistes d’aquesta potència, canalitzades a través de la globalització del neoliberalisme. Sens dubte, aquesta obra resumeix conceptualment a la perfecció el conjunt de treballs que integren aquesta sèrie. De fet, fins i tot compartint les motivacions politicocrítiques que susciten tots, en aquest cas concret es comunica d’una manera especialment i distintivament eficaç, gràcies a l’elementalitat, el posicionament crític de l’autor.
El dòlar, que va ser pres per l’artista com a símbol del paradigma econòmic neoliberal propugnat des de l’escola de Chicago, es presenta en aquest quadre enforcat com a desenllaç d’una condemna justa. Simbòlicament, es busca acabar amb el capitalisme feroç precisament per les injustícies i desigualtats que origina i, per a fer-ho, es fa servir la que havia sigut una forma d’execució comuna al llarg del segle XIX en aquell país, i que encara hi va ser emprada temps després.
El vertader protagonista de la composició és aquest element, el dòlar, per tot el que representa. Només es complementa amb la soga i amb una agulla d’estendre de fusta que provoca, amb el pes i figuradament, l’escanyament. Aquests elements formen un esquema en creu, que es disposa centrat sobre un fons neutre, el qual simula un paper arrugat, partit en dues franges.
El component horitzontal consisteix en la representació hiperrealista d’un bitllet d’un dòlar matxucat, molt ampliada, per a fer que aquest ocupe una bona part de la tela. El vertical es constitueix, en canvi, amb la corda esmentada, de la qual penja el bitllet i amb la qual s’escanya pel centre, just on consta l’efígie de Washington, com si es tractarà d’expressar que amb el neoliberalisme incipient en aquells dies s’estigueren conculcant els valors democràtics en els quals es va basar la Constitució dels Estats Units.
En definitiva, amb aquesta obra, Antoni Miró suggereix irònicament el compliment d’una voluntat necessària: la d’acabar sent un botxí metafòric del sistema econòmic imperant; per això, pot considerar-se com la mostra personal de rebuig més rotunda i explícita cap a l’imperialisme econòmic ianqui.
Santiago Pastor Vila
