Catalunya diu prou
Aquesta obra s’incardina en la sèrie “Mani-Festa”, a través de la qual l’artista va interpretar el context social agitat, tal com va expressar Romà de la Calle, “reflectint de forma oberta el pols circumdant de les nostres complexes existències, justament en aquests contextos crítics, difícils i compromesos”. Des del començament de la seua carrera hi havia hagut una defensa constant de la cultura pròpia. Nombrosos crítics han destacat la seua sensibilitat sobre aquest tema, com ho han fet en referència a la lluita contra l’imperialisme i l’opressió.
En definitiva, Antoni Miró en les obres d’aquesta sèrie pinta el que veu que està passant. En aquest cas concret se centra en la identitat del poble català, amb la qual cosa defensa l’equiparació del nacionalisme amb la defensa de la cultura pròpia. En aquest quadre reflecteix una escena de la Diada de 2013: un carrer barceloní abarrotat, en el qual una multitud de ciutadans que porten nombrosíssimes banderes independentistes es manifesta a favor de la secessió de Catalunya de l’Estat espanyol. Ho fa amb la selecció d’un enfocament en picat, que reprodueix el que capta una càmera de control de trànsit elevada sobre el centre de la calçada, molt difós pels mitjans periodístics. Es potencia la profunditat del carrer gràcies a la graduació de la grandària dels elements, que disminueixen cap a la part superior, i que es mostren, a més, cada vegada menys definits a mesura que s’avança en aquella direcció.
El primer pla, en la part inferior, es constitueix per una sèrie d’estelades. Així, els colors roig, groc i blau dominen aquesta part de la composició, ja que se superposen a un continu de persones que adquireix una qualitat neutra en termes cromàtics, com a resultat de la multiplicitat de tonalitats emprada conjuntament en la seua caracterització. Com sabem, ocorre de manera similar en La llibertat guiant el poble, de Delacroix, on la bandera francesa és l’únic element que infon colorit en la composició.
Miró fa aquest reconeixement a l’independentisme català, encara que prescindint de l’estratègia al·legòrica que va emprar el seu antecessor i mantenint-se ancorat a una realitat actual que pretén fer transcendir en la història, com ha fet al llarg de la seua trajectòria artística, de la mà de la categorització com a “permanència pictòrica”, a la qual va al·ludir Cerdán Tato, i que desborda l’obsolescència que és pròpia de la crònica periodística.
Santiago Pastor Vila
