Bici-Bou-Blau

Una de les raons de ser fonamental de la sèrie “Vivace” la constitueix l’exercici de reflexió sobre la relació entre l’home i la naturalesa. El fons clarament crític amb la nostra acció sobre l’entorn es combina amb uns plantejaments que revisten un cert optimisme. Les bicicletes es consideren per part d’Antoni Miró com uns artefactes paradigmàticament ecològics. La seua estructura simple i lineal, quasi transparent, diàfana, que es compon d’una poca quantitat d’elements i materials, permet que es convertisquen en un objecte exemplarment sostenible.

Morfològicament una bicicleta comparteix alguns trets amb un bou. És especialment rellevant en aquest sentit la configuració d’alguns manillars que es prolonguen cap al front com si foren astes. Si un bou pot quedar referit per la part més característica de la seua forma significant, les banyes, no ha d’estranyar que en traslladar-les a una bicicleta se li estiga atorgant aquesta doble condició. Però, a més, s’altera la forma del marc estructural, corbant els seus elements i acostan l’aspecte del conjunt al volum aparent de l’animal boví. És com si es depurara un carretó com el que utilitzen els toreros inexperts per a aprendre.

Així, ací, una bici-bou, o un carretó sofisticat, com dèiem, s’anteposa al paisatge esquemàtic d’una copa d’arbre buida, més que per estar travessant un període tardorenc, per haver travessat les portes de la mort. El blau fred del fons es coordina amb el blau que revist les parts metàl·liques de la bicicleta. També s’empra el negre per als altres elements fonamentals, les rodes i el selló, que comparteixen d’aquesta manera una pàtina amb el bou. I es reserva l’ús puntual de dos colors més, roig i groc, per a alguns últims retocs. D’aquesta guisa, la predominança blava es compensa només amb aquests breus contrapunts dels seus homòlegs primaris.

Aquesta bici-bou, etèria com indueix a pensar el color amb el qual es recobreix, suplanta intencionadament en l’escena la naturalesa i insisteix en la seua fragilitat; però també en la seua bravesa Antoni Miró prossegueix en aquest exercici metafòric representant el castic que infligeix la societat contemporània sobre aquesta, a través del suggeriment de la picada que una banderilla sense decorar amb garlandes de paper produeix sobre el peculiar llom bla que és el selló. Com en la lídia, el de banderilles no és més que una anticipació del terç de mort, al qual precedeix. Un preludi de l’escenari de destrucció i de catàstrofe natural, referit per la premonició del fons sense vida (naturalesa morta) i pàl·lid, que se cern sobre el nostre horitzó.

Santiago Pastor Vila