Bici aèria

Estem davant d’una de les obres de la sèrie “Vivace” que més punts de coincidència presenta amb l’anterior, “Pinteu Pintura”. És palesa la posada de manifest d’un “problema d’índole ecosocial”, que, com va indicar Blasco Carrascosa, “deriva de la falta de consciència de les relacions humanes amb el medi ambient”. No obstant això, al seu torn, es construeix una “realitat altra” que sorprèn l’espectador i que és resultat, com també exposava aquest historiador, de la “revisitació de fites simbòliques del passat artístic sota el prisma de la utilització de nous recursos expressius”. Com va matisar José María Iglesias en relació amb aquesta i altres sèries anteriors, la composició de les seues pintures a partir de fragments inconnexos no es correspon amb la realització anterior d’un collage, “sinó que compon la seua obra amb mentalitat de collage”. Imbuït d’aquesta manera de procedir construeix aquesta bicicleta particular, símbol mecànic que en tota la sèrie s’ha d’entendre com a paradigma de sostenibilitat mediambiental.

La vista lateral de l’artefacte apareix recolzada a la vora inferior de la imatge, de manera que allibera la meitat superior de la tela. S’alça davant d’un cel fortament tenyit de llum groguenca i farcit de núvols cardats pel vent. No cal dir que el sol està en l’origen de tota energia; també, per tant, és el motor de l’eòlica, que és un dels paradigmes de la sostenibilitat mediambiental. Aquesta bici es concep per a solcar els cels assistida, en la seua lleugeresa, pel vent que faça batre les seues ales. És un símbol que aspira a convertir-se en un model de relació adequada amb l’entorn. Al seu quadre estructural, format a partir de tubs esvelts de color predominantment magenta, amb algun detall en tons blaus i verds, s’uneixen sense radis unes rodes negres que semblen no haver de girar per a provocar un moviment totalment compatible amb la conservació de la naturalesa.

Leonardo i Picasso són cridats a participar en aquesta imatge com a referents, respectivament, de l’avanç¸ científic i del compromís social. No sembla que puga prescindir-se ni de l’un ni de l’altre per a posar fi al problema de la depredació de l’hàbitat en el qual està embolicada la humanitat. Així, el renaixentista aportarà els mitjans, i el cubista exemplificarà l’adreçament cap als fins legítims. Una màquina voladora de Leonardo es converteix en una espècie de nucli tractor, emplaçat on els pedals, alimentat al seu torn pel moviment d’una altra de les seues ales. Els seus ornitòpters són portats a col·lació com a exemple de la cerca de solució en l’observació de les propietats dels cossos dels animals. Però aquesta, o qualsevol altra estratègia inventiva per a donar solució al problema, es converteix en procedent automàticament donada l’enorme magnitud i importància del problema i la urgència apressant d’aquest.

Per aquest motiu la prioritat és identificar el repte i concitar l’esforç¸ de tots. Només cal fixar la direcció, i això sembla fer-se amb l’element picassià que s’empra. Com sabem, dins del plantejament metafòric de l’escena dramàtica que constitueix el Guernica, només dos elements insuflen llum: un llum d’oli i un altre d’elèctric. El primer el porta la dona (una mare, la II República...) que pateix i mostra desesperadament l’horror patit en la població bombardejada. L’altre al·ludeix al sol, i també a un ull que tot ho veu, al qual res no pot escapar-se; o als riscos derivats de l’avanç de la tecnologia. Doncs bé, aquest últim símbol és portat a aquest quadre per Miró a la manera d’una transposició irònica. El focus que il·lumina o observa des de dalt un acte fruit del terror en l’obra de Picasso és ací dislocat i posat al servei d’una bicicleta voladora. És el que li facilitarà la llum i proveirà de guia, la qual cosa el facultarà per a veure amb més amplitud l’horitzó llunyà. També és allò que l’arribarà a dotar de visió i animarà l’element fins a convertir-lo en una sort de ciclop mecànic.

Les dues referències, el fragment triat del Guernica i les màquines voladores de Leonardo que s’incorporen, se citen amb plena literalitat plàstica, com s’incorporarien a un collage, sense ser manipulades quant a composició i estil pictòric. Es reprodueixen fins i tot la forma del filament de la bombeta pintada per Picasso, o les lletres identificatives de la llegenda descriptiva o els mateixos ratllats que va realitzar Leonardo. La manera d’alteració és una altra, que consisteix en el fet que aquesta apropiació faça variar la grandària i posició dels elements, per a aconseguir amb això reflectir part de la intencionalitat original i crear-ne, al seu torn, una de nova.

Santiago Pastor Vila