Assetjada

En la subsèrie “Nus i Nues”, Antoni Miró afronta la representació naturalista dels cossos humans, a escala real, o fins i tot major, i amb profusa definició. Centrar-se a mostrar la nuesa implica abordar en termes directes, sense obstacles ni prejudicis, un vessant de la nostra presència que sol quedar vedat als altres.

En aquesta obra, la visió que s’ofereix d’una dona queda al marge de qualsevol idea de fragilitat. De fet, apareix enfrontant un setge de manera rotunda. Pretén frenar a qui li assetja per l’esquena, girant-se amb decisió, mirant fixament i en actitud exclamatòria. Expressa de manera inequívoca una negativa. Assertivament, diu prou, revestida d’un fort apoderament que no entra, no obstant això, en contradicció amb la seua presència nua.

El pintor reflecteix un cos en equilibri, desplaçat cap a l’esquerra en el llenç, que orienta tota la tensió cap al costat oposat. De cara al costat contrari, dirigeix la mirada, el braç esquerre estés i profereix el seu “no”. La seua mà dreta estesa, que indica a qui tracta d’atacar-la que pare, adquireix una rellevància molt important i concentra en l’eix central del llenç el sentit que el pintor pretén transmetre.

En la definició de la figura conviuen la idealització i la subjecció a l’estricta realitat, com és el cas, per exemple, de la reproducció d’unes marques en la pell a l’altura de la seua cintura. La similitud entre la tonalitat fosca que constitueix el pla neutre de fons i el color castany del cabell exigeix que es produïsca una sobreil·luminació en el seu límit. Això últim reforça, a més, la preponderància visual del terç central superior de la composició, en el qual el rostre i la mà reuneixen tota la càrrega significativa de la imatge.

Santiago Pastor Vila