Aristide esguardant Gala
La sèrie “Pinteu Pintura” es pot interpretar com un exercici metapictòric en el qual la mateixa disciplina d’acció es converteix, així mateix, en el seu propi objecte d’atenció. Es crea així el significat a través de la incorporació de diversos fragments descontextualitzats dels referents de la història del gènere a unes noves composicions. La història passa a entendre’s com un depòsit de codis que admet noves i diverses elaboracions, especialment de la mà d’un procés de recombinació essencialment irònic.
Estem davant d’un paradigma consegüent de la “sintaxi combinatòria” mironiana, que Romà de la Calle va designar com a “intern decantament cap a una suggeridora «narrativitat», nascuda precisament —en la majoria dels casos— d’un xoc buscat amb tota intenció”.
Després d’una primera operació d’anàlisi de les obres canòniques i selecció dels elements que hauran de ser transmutats, es produeix una síntesi evocadora de noves situacions inesperades. L’operativa de reconstrucció conceptual és la del collage surrealista. No obstant això, la tècnica es manté dins del pla pictòric generalment, o, en determinades ocasions, transcendeix els límits que són naturals a aquesta disciplina, aspecte que objectualitza el resultat.
Antoni Miró, en aquesta obra, representa una sèrie d’elements plans en l’espai d’una sala. Davant del diedre que formen la paret i el sòl d’aquesta, amb la mediació d’una franja de rodapeu que identifica les condicions perspectives, situa un dibuix, una pintura i dues paletes.
Cap d’aquests quatre elements queda representat de manera acordant amb els punts de fuga de l’escena que configura el fons. No cal que siga així, aquesta contradicció de perspectives permet paradoxalment que es comprenga l’escena d’una manera més sofisticada, per induir precisament al fet que aquest exercici es produïsca en un pla diferent i superior al purament perceptiu. Aquest quadre constitueix un dels exemples en els quals es pot apreciar allò que el professor De la Calle va assenyalar referent a l’espai pictòric, que es converteix en “un àmbit singular en què, d’alguna manera, es desenvolupa una trobada planificada de múltiples referències, rere el qual no s’amaga tampoc el corresponent rerefons conceptual”.
El dibuix del personatge d’Aristide Bruant, extret dels cartells de Toulouse-Lautrec, es reprodueix al·ludint metafòricament a la seua condició d’espectador privilegiat, de la mateixa manera que ho va ser de l’activitat de la bohèmia de Montmartre de finals del segle XIX i principis del XX. És el protagonista actiu de la imatge, i dirigeix la seua mirada cap a un quadre que constitueix una transformació d’un de Dalí, Gala d’esquena mirant un espill invisible.
En primer lloc, cal destacar que es tracta només del fragment del cap, i també que apareix ara un fons d’un cel ennuvolat que no està present en l’original. Però no es pot obviar que la direcció de la mirada de la model, que en l’original és cap a l’esquerra, es muda per una altra cap a l’altre costat; i tampoc que la línia vertical que apareixia a la paret i que ajudava a equilibrar aquesta obra, se n’ix ara fora del marc.
El conflicte entre el que és real i el que és aparent, evocant el surrealisme de Magritte, està present en aquesta obra ja que fa que una de les paletes siga pintada, i l’altra, real, fixant-se superposada al quadre. La corporeïtat d’aquesta última, d’una certa grossària, és capaç de llançar unes ombres que esbalaeixen les del quadre de Gala i l’altra paleta. Només la textura delata la seua realitat. Sembla com si es pintara ací conceptualment, amb les paletes, la figurada i la real, netes; com si es tractara d’ajuntar retalls premeditadament i encolar-los sobre un fons imaginari.
Santiago Pastor Vila
