Al voltant del museu
Dins de la sèrie elaborada per l’artista al voltant de les contradiccions que envolten els museus d’art actualment, trobem aquesta obra que ens interpel·la en relació amb el conflicte entre el que és vell i el que és nou, i amb la desconnexió entre la societat i els objectes artístics que s’alberguen en aquestes institucions.
La col·lecció d’art cubà del Museu Nacional de Belles Arts de Cuba se situa en un edifici projectat per l’arquitecte Alfonso Rodríguez Pichardo en 1951 i que va ser inaugurat quatre anys més tard. El règim de Batista introduïa així en el teixit històric de l’Havana una peça que adoptava alguns recursos de l’estil internacional, com són les façanes dels nuclis d’escales, adossades a les alineacions laterals de l’edifici, que es resolen mitjançant sengles murs cortina de planta semicircular.
L’objecte de representació és doble en aquesta obra d’Antoni Miró. No es tracta de considerar separadament aquests paraments especulars dels edificis d’altres èpoques que ens retornen projectats. Es refereix, però, a la recreació conjunta del mateix procés de reflexió com a element simbòlic. D’una manera similar a tants exemples que ens brinda la història de l’art, els reflexos produïts per espills constitueixen part fonamental d’un simbolisme que es relaciona amb la representació d’allò que queda ocult però ha de portar-se a la imatge per a completar el missatge.
A aquesta idea d’implementar nous factors que culminen la dotació de significat, s’uneix en aquest cas la decisió de contraposar dues realitats oposades: l’unitari, modern i distant competeix amb l’ambient fragmentari de la ciutat colonial.
La presència del cel sobre els edificis fa pràcticament desaparéixer els paraments vidriats en la part superior. Aquesta immaterialitat figurada contrasta amb la densitat que adquireixen més a baix. El fet de tractar-se sobre una corba implica que cada pla projecta una imatge de la realitat reflectida que no té continuïtat amb la resta. La complexitat de la ciutat es mostra contradictòriament sobre la llisor d’aquesta façana.
Un vidre reflector bloqueja l’accessibilitat visual al que queda darrere seu. Això es pot entendre com una metàfora de la desvinculació que hi ha entre la ciutadania i l’art, que converteix els museus en torres d’ivori.
La imatge es caracteritza per una forta verticalitat. El mateix format de la tela, la modulació dels perfils de la façana i la forma dels fragments incideixen a reforçar aquesta direccionalitat. Les textures dels edificis reflectits són tamisades pel pintor, que les brunyeix, per a ressaltar aquella condició de filtratge indirecte que s’està significant. Ocorre una cosa semblant amb els colors, que s’aproximen en la tonificació tot i la disparitat cromàtica que llueixen realment.
Amb tots aquests artificis, Antoni Miró garanteix un alt grau de fidelitat a l’escena real, encara que el que és significatiu no és tant aquesta perícia com el fet d’haver-la seleccionada i dedicar esforç a reproduir-la com un element de reflexió especulativa, no en sentit literal sinó en termes conceptuals.
Santiago Pastor Vila
