A Vietnam la raó ha guanyat
Aquesta obra forma part de la sèrie “El Dòlar” i constitueix un eco d’alguns treballs realitzats al final de la dècada anterior centrats en el problema de la guerra del Vietnam. És cert que es trasllueix un cert optimisme derivat de la fi de la contesa, però no ho és menys que la denúncia que erigeix l’artista continua operativa, ja que la raó que esgota el conflicte no comportaria definitivament la fi del lideratge de la primera potència, encara que sí que el debilitaria.
Cal no obviar el to irònic que inunda el títol de l’obra. Està molt present la ironia, aquell “instrument dialèctic essencialment mediterrani” i tan propi de l’estratègia semàntica de l’artista, que, en paraules de Manuel Vicent, “està entre la consciència i l’anàlisi” i que “dona a entendre el contrari del que es diu”. La vertadera raó, no pas les raons interessades, està absent de tot procés bèl·lic. Només, tal vegada, cal esperar-la en el moment de l’armistici, com és en aquest cas. La derrota estatunidenca havia d’alterar l’ordre mundial establit fins llavors i posar en greu perill la supremacia que havien ostentat els EUA des de la Segona Guerra Mundial durant un poc més d’una dècada.
Va deixar escrit Aguilera Cerni que l’obra d’Antoni Miró, “reconeixent la seua historicitat —la seua identifica- ció amb el mateix temps i les seues tensions— vol rectificar el curs de la història vers rumbs positius mitjançant la conscienciació com a antítesi de l’alienació”. Per això, tot i que Antoni Miró celebra mitjançant aquesta obra el desenllaç de la guerra, com a final de l’horror, la mort i la devastació, ho fa especialment incidint en el seu vessant antiimperialista ianqui, al·ludint a la perversió d’instal·lar unes estructures de domini econòmic de la mà de les armes. No es refereix, com en altres obres, al final del patiment de la població vietnamita, sinó que adverteix de la fixació d’unes estructures potents de control global de nou.
L’àmbit general i el particular comparteixen protagonisme en aquesta obra. El retrat d’un soldat, com a mostra del patiment individual, es combina amb la representació d’un món assetjat per la guerra. La superposició s’efectua recorrent a un règim de transparències. La veladura que s’aplica sobre el casc incorpora un contingut geogràfic que, no obstant això, desapareix en la part del globus que oculta la cara.
L’interval cromàtic és molt estret: una paleta de grisos i colors marrons es veu complementada només puntual- ment per alguns tocs magenta en la part superior. Es contextualitza gràcies a això la representació en el referent del fotoperiodisme.
Compositivament, si bé l’encontre entre les dues línies de força facials se situa en el centre geomètric de la tela, s’acumula la massa en el quadrant superior esquerre, la qual cosa contribueix a intensificar la tensió cap a aquell lateral que indueix la direccionalitat de la mirada del personatge.
La temàtica de l’obra d’Antoni Miró durant la dècada dels setanta va ser, com va assenyalar Arnau Puig, “la concreta realitat de la lluita contra l’opressió de l’home i el testimoni gràfic de l’home oprimit”; i les raons d’aquesta opressió només es poden trobar en els diners. L’artista pretén, i en aquesta obra s’aprecia clarament, que, com defensava Floriano De Santi, no només siguen els significats de la “veritat documental, sinó aquells de la prefiguració angoixant dels successos sobre els quals no podem decidir”. És a dir, a l’assoliment del final de la guerra s’ha d’unir el risc que es continue, sense capacitat que es puga evitar, la batalla en un altre pla.
Santiago Pastor Vila
