A l’Estellés
Estem davant d’una obra que és alhora representativa de la sèrie “Personatges”, de “Sense Sèrie”, i singular entre totes les que la integren. És de la primera sèrie perquè identifica indubtablement el conjunt d’homenatges a diferents personalitats de l’àmbit de la cultura pròpia de l’artista pel fet d’emprar estratègies pictòriques similars (grandària, selecció de l’enquadrament, disposició en la tela del retrat, acromatisme... i, sobretot, un peculiar tractament quant a textura que els dota d’una aparença especial). No obstant això, quant a la segona, cal destacar diferents trets distintius, com farem més endavant.
El poeta i periodista de Burjassot va ser un bon amic del pintor. Sobre la seua pintura va escriure alguns textos de profunda intensitat que deixen constància de l’assumpció per part de tots dos de la veu d’un poble, el valencià. Miró l’ha retratat en altres ocasions dins d’aquesta sèrie d’una manera homologable a les altres obres que la conformen, però el presenta en aquest cas distintament, per exemple, de perfil rotund, cosa poca freqüent. Ho ha fet, a més, de manera que el perímetre del bust queda indefinit, desdibuixat, permetent que aquest es fonga amb el fons sense solució de continuïtat.
El retrat en si, pel que fa a la figura, es constitueix com una massa clara que es disposa equilibradament sobre una tela inundada per un fons fosc, quasi negre; però aquest tampoc es configura homogèniament, i es modula així la percepció de la profunditat. En la part esquerra s’adverteix una tonalitat marró molt fosca, mentre que en la dreta el viratge rogenc desapareix de la base negra. Aquestes dues àrees s’han generat de manera que permeten apreciar algunes pinzellades inclinades, més encara en la part dreta.
Quant a l’aspecte, la pell del rostre es mostra lleugerament tenyida, i s’aproxima al to de la natural. El coll de la camisa i les ulleres es defineixen, en canvi, només amb blancs i grisos. La pàtina temporal que imprimeix el ratllat característic d’aquesta sèrie no és molt intensa en aquest cas i no s’aplica sobre les zones que constitueixen el fons, a diferència del que se sol fer.
Les ulleres són un element fonamental en la composició, i no només perquè queden centrades en la tela. Proporcionen profunditat en qualitat d’objecte superposat a la cara que, a més, aporta en les lents uns certs reflexos. La manera en què la patilla queda visible, sobre un àmbit en el qual ja quasi no es percep el cap del retratat, i la manera en què acaben difuminant-se contribueixen precisament a aquella fondària.
Santiago Pastor Vila
