A Joan Fuster

Dins del conjunt de les diverses intencions que animen la producció de la sèrie “Sense Títol”, una molt rellevant és la que es refereix a la voluntat d’homenatjar múltiples personalitats, especialment de l’àmbit de la cultura pròpia.

Joan Fuster és un dels referents intel·lectuals d’Antoni Miró. Des de mitjan anys seixanta, l’artista va mantindre una intensa relació amb l’assagista que va cristal·litzar en col·laboracions de diversos tipus. Fuster va escriure en diverses ocasions sobre el treball del pintor alcoià. Són destacables en aquest sentit les següents asseveracions: “Jove com és encara, Antoni Miró té ja, feta i ben feta, una obra llarga, complexa, tumultuosament vivaç... Unes vegades és el crit de denúncia, unes altres és el sarcasme revulsiu, de tant en tant és la mateixa incongruència d’un art acorralat per les pròpies hipòtesis. D’aquí la profunda suggestió que en deriva. I la lliçó”. Al de Sueca li agradava la seua pintura. De fet, en llocs prominents de la casa de Fuster sempre va haver-hi penjades obres d’Antoni Miró. El pintor alcoià, per la seua banda, sempre li va professar un enorme respecte i admiració per la seua gran aportació al pensament humanista, la lluita per les llibertats i la conscienciació de la identitat. Va ser un mestre per a ell.

Antoni Miró reuneix aquests reconeixements en la subsèrie “Personatges”, que s’elabora d’acord amb uns criteris que la doten de clara unitat. La gran grandària dels retrats, la pràctica monocromia amb la qual es realitzen, la dotació d’una textura especial, que remet al pas del temps que afecta qualsevol immortalització, i l’assenyalament d’alguns elements singulars mitjançant l’aplicació d’un color distintiu, són les estratègies representatives característiques d’aquest conjunt.

El pintor les empra quasi totes en aquesta obra concreta. Aquest retrat ampliat de Fuster ocupa tot el llenç, i en desborda els límits. Tot es produeix emprant una gamma de grisos afectada lleument per un viratge cap a tonalitats ocres. Els modelatges del volum s’aconsegueixen mitjançant un esfumat brusc, molt contrastat, que atorga a la representació un caràcter pròxim al dels primers mitjans de reproducció fotomecànica que va utilitzar la premsa escrita.

Aquest primer pla en el qual Joan Fuster posa com un intel·lectual reflexionant mentre fuma és en certa manera enigmàtic. La forta presència de les ulleres, que no deixen veure darrere dels seus vidres l’expressió dels seus ulls, fien tota clau interpretativa a la manera en la qual sosté el cigar amb broquet i inhala d’aquest. Potser és el fi escepticisme del qual feia gala l’única cosa que sembla ser suggerida.

Santiago Pastor Vila