Antoni Miró: un mestre del País Valencià
Ximo Company
És tot un luxe per a la plàstica del nostre país comptar amb una obra tan singular i atractiva com la del gran mestre i creador alcoià Antoni Miró (Alcoi, 1944). I dic luxe perquè poques vegades s’ha perfilat en les nostres terres propostes i línies creatives de la rotunda maduresa de Miró. Antoni Miró és, fonamentalment, un mestre. Un pintor insòlit. La seua pintura encarna (denuncia sense que potser ell ho pretenga) la tragèdia social i cultural d’un País Valencià cada vegada més desnodrit i obscur, a pesar que Miró no és sols un pintor de denúncies de presa de posició humana i social front a la misèria i la pobresa dels homes i dones del primer, del segon i del tercer món. Miró és, per damunt de tot, un mestre de la taca de color enganxada al cos humà, a les aspiracions i a les frustracions dels éssers humans. O bé un mestre dels cossos, de les mirades, dels sofriments i postures humanes sàviament il·luminades per la llum i el color destil·lats per la seua portentosa retina. Antoni Miró és actualment un dels pintors més deliberadament lliures i incorregibles que conec. No s’ha postrat davant la fama, el reconeixement o la glòria mundana a preu de genuflexions institucionals. Antoni no podria viure entre corones de llorer untades amb mantega de cap logotip o anagrama institucional. Miró és un pintor lliure. Antoni crea, es limita a crear, i crea bé per una necessitat vital que l’és inherent des que era un xiquet que rodava pels carrers alcoians. És com acabe de dir, un mestre lliure, desconcertant, inquiet, res blanet en absolut, ni dòcil. Part de la realitat (o del Realisme com dirien els crítics) per entrar o construir l’univers plàstic d’altra realitat. Una crua i punxant realitat acrílica que Miró congela en els seus llenços (o en aiguaforts; o en tants altres suports; i recordeu que també és escultor); i on dones i homes, soldats, o objectes, estris domèstics, cotxes, bicicletes, edificis, cartells, maletes i papereres, cobren nova vida estètica, plàstica i colorista.
Insistisc, Miró és un gran mestre. Gens neutral, irònic, virulent i bel·ligerant, èpic com deia Joan Fuster o personalíssim com va assenyalar fa uns quants anys aquell gran crític que va ser Alexandre Cirici. Jo, no obstant, hui –i des de fa ja una llarga temporada– remarque –i vos remarque– la plasticitat de la seua pintura, de la seua esteticitat. És a dir, l’art de la seua obra. I prou.
Gaudiu Miró. Gogeu-lo. Mireu-lo. Estudieu-lo. I agraïu-li que hui estiga entre tots nosaltres. I moltes gràcies, Antoni, per destil·lar i deixar-nos en cada obra teua un tros de la teua màgia creativa, un tros de la teua pròpia vida.
