El Tribunal de les Aigües en l’obra d’Antoni Miró

Wences Rambla

Antoni Miró ha creat al llarg del temps un conjunt considerable d’obres quasi sempre en discursos seriats. Les seues sèries són retalls de vida, fragments més o menys amplis del decurs de la realitat, siga aquesta política, social o de rerefons històric. I tot això centrat no només en qüestions de gran abast –enteses com a assumptes de projecció universal– sinó també en altres més focalitzades en problemàtiques i tradicions del mateix país que el va veure nàixer. O dit d’una altra manera, Miró és un artista plàstic de renom internacional l’obra del qual sempre comporta un objectiu social al mateix temps que promou una sèrie de valors ètics i estètics que caracteritzen la cultura en majúscules del País Valencià. Això sense oblidar, per descomptat, el fet que en no poques ocasions haja représ –per a atorgar-los un nou significat– imatges d’obres de grans artistes universals, siguen del passat o del nostre temps.

Amb aquesta sèrie, Antoni Miró s’ha bolcat en un gran treball tant per l’amplitud del projecte creatiu com per la qualitat, a la qual, per descomptat, ens té acostumats.

Ara ens trobem davant d’un conjunt d’obres realitzades en pintura, gràfica digital sobre llenç i litografies, que constitueixen un testimoniatge de gran valor patrimonial, costumista o consuetudinari, alhora que al·lusiu al que hui entenem per economia productiva i sostenible. I això com a anticipació al que implica una gestió eficaç dels recursos hídrics –l’or negre del segle XXI– que concita, simbolitza i exerceix el Tribunal de les Aigües de la Vega de València, institució mil·lenària dedicada a l’administració de l’aigua de reg, que fa observar les normes apropiades per al millor ús de torns i tandes en què aquesta ha de distribuir-se; disposicions en un principi de tradició oral i posteriorment escrites, però no per això menys eficaces a l’hora d’instar-ne el compliment.

I així, amb aquestes creacions seues Miró ens fa visibles, per mitjà del seu recorregut plàstic, tots aquests moments més o menys ritualitzats i àmbits de la geografia hortolana en què ocorren o on es donen, amb el seu complex sistema de séquies a través del qual s’articulen les accions concretes impulsades o concitades per aquest tribunal –d’ascendència romana i implementació musulmana– per a la distribució justa i equitativa del preuat líquid provinent del riu Túria.

En aquest sentit podem contemplar les diverses facetes i els diferents moments amb què opera la comesa del Tribunal en la seua cita setmanal, a la qual concorren ciutadans, jutges, denunciants, denunciats… Facetes i circumstàncies que apareixen reflectides en les diferents escenes que el nostre artista plasma amb gran nitidesa semiòtica –comprensible i clara– i perfecció formal –manera acurada de plasmar el contingut fet imatge– a través de l’obra gràfica i les pintures que compendien aquesta interessant i documentada col·lecció, en què Miró ha invertit molt de temps i on apreciem amb delit la precisió de la seua configuració dibuixística, el seu atractiu cromàtic reverberant, així com l’articulació dels diferents elements morfològics dels quals es val per a la seua representació, amb la qual cosa, en suma, tot el conjunt assumeix un grau elevat de qualitat artística.

Així, contemplem l’escena dels síndics constituïts en tribunal sedent i, en una imatge precedent, la dels escons buits que prompte ocuparan una vegada que es revisten de la vestidura pertinent a la Casa Vestuari. I tot això sota la mirada pètria, però no menys vívida, dels rostres dels apòstols, les efígies dels quals dominen el rogle del tribunal des de dalt del portal de la basílica, als peus de la qual tenen lloc les deliberacions i resolucions de síndics i vocals.

En una altra obra veiem que aquests es dirigeixen als seus escons disposats semicircularment en el recinte esmentat demarcat per un reixat metàl·lic anomenat corralet i que conclou en el pòrtic basilical; i on pot constatar-se l’elegància sòbria dels seients: butaques de cuiro i fusta en els respectius respatlers de les quals figuren els noms de les huit séquies mare a la cura de les quals queden assignades: les de Quart, Benàger, Mislata-Xirivella, Favara i Rovella, provinents dels assuts de la marge esquerra del Túria; i les de Tormos, Mestalla i Rascanya, de la marge esquerra.

A més, el Tribunal de les Aigües de la Vega de València, la institució de justícia més antiga que hi ha a Europa, té el seu alguatzil corresponent, encarregat de custodiar el cercat o el corralet al qual accediran els seus membres, després de revestir-se amb la brusa negra per a exercir la seua autoritat, i quedarà envoltat pel públic que acudeix a contemplar aquesta audiència peculiar amb Gran expectació.

Tot això, juntament amb més detalls que van apareixent i teixint el rosari d’escenes que la magnífica sèrie de Miró va mostrant, de manera que ens embolica amb el mantell de les emocions, de com va desenvolupant-se un esdeveniment tan antic i essencial com representatiu d’aquesta terra, així com emotiu per a tots aquells que se senten valencians. Així, veiem en una obra l’arpó de l’alguatzil, símbol i instrument amb què valdre’s per a l’obertura i el tancament de paraetes i comportes, és a dir, per a dur a terme el control efectiu del reg: la distribució del cabal assignat a cada usuari o llaurador. En unes altres contemplem el trasllat del mobiliari –els seients– per part d’uns servidors atents fins a conformar el cercat esmentat. Així com, més enllà de l’entorn de la catedral, altres pintures ens remeten al Repartiment de l’aigua, Partidor de Moros i Francs, Partidor de Quart-Benàger…; a les bifurcacions de les séquies per on serpenteja el curs de l’aigua cap a assuts i preses –Presa de Mislata–…, el mecanisme de caragol de Rovella-Túria que dosifica, segons el tancament o l’obertura, la quantitat d’aigua sobre la base del repartiment corresponent dictaminat pel tribunal; sense deixar de recordar-nos plàsticament Miró en un altre acrílic algun vestigi petri –Arc romà de Manises– existent en la xarxa de distribució, ni oblidar que el pas del corrent movia rodes de molins hidràulics com en el cas de la presa del Molí d’Aroqui.

En definitiva i per a finalitzar, m’agradaria constatar que, d’una manera implícita o suggeridora, podem imaginar o deduir d’aquestes obres l’escrupolositat dels torns de reg, les obligacions de mantindre les séquies netes, a banda del fet de ser conscients de la importància que tenia i té una estructura hídrica com aquesta en la seua contribució econòmica al País Valencià… Idees, pensaments, suggeriments que, sens dubte, des d’aquesta variada mostra d’imatges i vistes –a tall de microambients naturals peculiars– s’albiren com els límpids palimpsestos escenogràfics amb què Antoni Miró ha elaborat tan encertadament aquesta sèrie.