25 d’abril de 1707: art de conscienciació

Vicent Terol i Calabuig

L’entrada a la ciutat de Gandia per València presenta una agradable estampa que enfoca en línia recta l’urbs i algunes referències històriques que li donen entitat, com ara el campanar de la Seu. En aquesta cruïlla i a mode de presentació, de localització, que situa el veí i el nouvingut, l’Ajuntament ha erigit una escultura de l’artista Toni Miró, que corona la nova rotonda d’entrada a la ciutat.

La tria de l’artista no ha estat atrotinada. De Toni Miró ha parlat Justo Nieto dient que: “és un artista dels que n’ixen un a cada segle: ecumènic, global, universal i alhora sintetitzat amb tot això: creatiu, innovador, heterodox, polidox...” o Manuel Vicent, que de Toni Miró afirma: “aquesta saviesa només es té quan s’és un bon artista. Sens dubte, Antoni Miró té aquest talent”. Josep Lluís Peris va escriure que: “El lirisme, la poesia o la ironia esdevenen poderosos mecanismes discursius dels quals se serveix l’artista per elaborar un conjunt de missatges, clarament dirigits a la consecució d’una resposta reflexiva, activa i crítica per part de l’observador”. Joan Fuster va dir d’ell: “la gran passió que emana de la seua obra és aquesta: la d’una temptativa de ser ell entre els seus, i ell i els seus projectats en una afirmació absoluta”... i així podríem seguir amb profusos estudis i bellíssims textos sobre la figura i l’obra de Toni Miró, que han fet autors com Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Isabel-Clara Simó, Romà de la Calle, Wences Rambla, Klaus Groh, P. Küstermann, o el gandià Gonçal Castelló, entre d’altres. I, en i, la seua obra es troba exposada als museus més importants de tot el món. És a dir, Gandia exhibeix, amb orgull, l’obra d’un valencià universal en un dels llocs més visibles de la ciutat.

L’obra, 25 d’abril de 1707, erigida en aquesta nova plaça anomenada 2 d’abril, parteix d’una sèrie de pintures que l’autor va fer a finals de la dècada dels setanta anomenada “EL DÒLAR”, la qual estava constituïda per diverses subsèries, entre elles la de “LES LLANCES”. Gonçal Castelló ho explica molt bé en el llibre Vida i miracles d’Antoni Miró: “La data del 25 d’abril de l’any 1707 és recordada com la derrota d’Almansa, data desgraciada, on la força de les armes borbòniques va obrir les portes a la pèrdua de l’autonomia política i l’abolició, per Felip V, de totes les institucions forals valencianes, ‘por justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas’”.

Per això, Al Tall canta allò de:

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu.

Aquest fet històric té una gran importància en l’obra d’Antoni Miró, i la sèrie “LES LLANCES” representa tots aquests esdeveniments històrics i les seues repercussions en el poble valencià.

El famós quadre de Velázquez La rendició de Breda dóna ocasió al nostre pintor per recordar-nos que “Quan el mal ve d’Almansa...” i fa una transposició de la batalla que es lliurà a Flandes, i la trasllada al nostre entorn; el duc d’Alba rep la humil salutació del vençut, i Miró, amb el seu art, ens assenyala aquella data que cal no oblidar.

El tema d’un general que recull les claus que obrin les portes del País de mans d’un valencià, amb l’esquena vinclada i al fons centenars de llances i de senyeres caigudes i marcides, el repetirà en pintures, gravats, escultures, pintures-objectes... Quan va fer la primera exposició a Barcelona, D. Giralt-Miracle, al diari Avui, dóna una fidel notícia de l’esdeveniment: “Antoni Miró és un alcoià molt conscient de la seua catalanitat. La seua obra plàstica sempre ha estat entesa com un crit de denúncia, un clam per la llibertat”.

Sense entrar a fer una anàlisi en profunditat de l’obra des del punt de vista estètic, sí que m’agradaria ressaltar la disposició que ha fet l’artista i la ubicació triada, perquè li dóna un dinamisme i una força que mai haguérem imaginat: si s’accedeix a la plaça 25 d’abril des de València, l’obra emmarca perfectament la visió que sempre hem tingut d’aquesta entrada a Gandia, amb el campanar de la Seu al fons, vist pel bell mig de l’escultura. Si es ve pel sud, per l’avinguda Blasco Ibáñez, ens trobem, de front, la senyera, representada per quatre grups de quatre llances cadascun de color roig, amb contrast amb la color del ferro de la resta de l’escultura. Girem en el sentit del trànsit i l’obra s’hi mou, pren vida, ja tenim els dos exèrcits: un –el valencià-, derrotat, i l’altre –l’espanyol-, vencedor. Continuem fent la volta i pren forma un bosc alineat de llances espanyoles, amenaçadores, vigilants. I acabem el cercle amb una visió nova de la nostra gent i amb la senyera, que ha resistit l’embat i s’hi projecta per sobre de la derrota cap al futur. Tot és com una gran aspa en moviment.

I vull finalitzar amb allò que més m’interessa: el concepte, el significat de l’obra. Deia Walter Benjamin que, quan la política tendeix a l’estètica, cal que l’art es polititze. Han passat 300 anys i els valencians continuem ací i sabem que no formem part d’Espanya per una decisió voluntària, sinó per la força de les armes. Som valencians i volem seguir essent valencians, per això no hem abandonat la nostra llengua i ens resistim a ser assimilats a una altra cultura. Amb aquesta escultura, Gandia entra en l’entramat de ciutats valencianes orgulloses de la seua identitat, que coneixen la iniquitat de l’esdeveniment històric, la denuncien, i amb autoestima treballen per la justícia, que no pot ser altra que allò que els escocesos anomenen devolution.