Envanides errants
Vicent Berenguer
A Antoni Miró
On els camins s’alambinen, és de massa lluny,
el pinar esdevé un fossar de vidre humà
que recrea la nostra infàmia d’inexperts visitants de l’illa;
la reina altera, desvagada, un baf de luxúria
sempre amb el carcaix populós, inundat de rudes ulls.
La muntanya té porgadures i una mètrica silenciosa;
som pobles de rella amb banderes pacífiques fetes péntols
per moviments de dol i canons contra la pau o les treves,
contra una rècula de vinyes,
abocats al pedregar de l’oblit
on fan dibuixos formigues envanides
o errants a la rodalia del Sopalmo;
nit ferida i plor d’òliba il·lusionada,
contra el brunzir de l’hivern
neu intencionadament candorosa.
(Del llibre Carmí vora els llavis, premi Senyoriu d’Ausiàs March 1985)
