De Lisboa a NY

Vicent Berenguer

La idea de pas en l’obra d’Antoni Miró podria ser una pista al darrere la qual poden trobar-se alguns aspectes molt suggeridors. Es ciar que tota la vida és un pas inexorable, del naixement a la mort. La qüestió és com passem i si aquest trànsit provoca en nosaltres algun saber i alhora, amb la nostra vida, aportem alguna espurna de trellat a aquest món, si contribuïm o no a ennoblir-lo una mica.

Per les característiques de l’art de la pintura, no hi ha cap dubte que sense ella la idea que tenim del món seria inconcebible. L’ésser humà amb la pintura es representa i desenvolupa un llenguatge plàstic especialment proteic que, juntament amb la resta de mitjans expressius o llenguatges, aporta una integritat a l’imaginari humà i col·lectiu que ens recorda en tot moment que els humans estem recorrent un camí amb unes pautes que fins ara, una de les coses que reafirmen amb mes estupor, almenys per a molts, és l’essencialitat de què estem constituïts: la fam, el goig, el desig, la por, l’ambició, l’odi, etc., sense oblidar uns rudiments de raó i intel·ligència que no sempre s’utilitzen de la manera més generosa.

En la història de la pintura em sembla que aquests aspectes tenen una continuïtat aclaparadora, i des d’aquest llenguatge plàstic intenten desenvolupar una natura moral, potser una solidaritat entre l’espècie, tot i que no sempre l’han aconseguida. Així, entre el paisatge, entre la decoració del fons pictòric, des de les parets de les cavernes a les superfícies sobre les quals es pinta en els nostres dies, l’obra d’art sempre em sembla supeditada a la recerca d’un sentit moral, dirigida a buscar contínuament en l’inquietant fons humà un perquè, a desxifrar-lo des de les vísceres a la pell, o viceversa. I afirmaria que una obra ens commou, especialment sempre que apunta o apuntala alguna intenció moral, quan la seua contemplació sacseja la consciència a més de les primeres impressions més o menys sensorials. Que hi haja també un sentit lúdic i febril en el fet de pintar és evident, però exhibir això només fóra –i és– deixar el procés creatiu –i la seua finalitat– inacabat, la qual cosa crec que pot considerar-se estèticament injustificable.

Fins ara, l’obra d’Antoni Miró va passant ja per un llarg trajecte i per fortuna encara està totalment oberta cap a direccions insospitades. El seu pas d’una temàtica a una altra està marcat sempre per aquest aspecte moral: la fam, la nuesa, la pobresa, els bojos, Amèrica negra, el dolar, Xile, pinteu pintura, una determinada reivindicació identitària, vivace, sense títol, etc. Aquests temes no son tan sols les dèries generades per la pulsió biogràfica de l’artista, ja que tenen un clar origen en esdeveniments quotidians i conscientment en l’esfera política en gran part. Es indubtable que l’autor és al món, però igualment ho és que està mirant-lo o estudiant-lo atentament des d’un lloc concret, en un diàleg des d’allò local a allò global. I a partir d’ací, la postura moral en la pintura d’Antoni Miró va passant episodis amb una gran exigència plàstica com es veu a través de les darreres dècades on ha cercat successivament una determinada denuncia, deglutint l’actualitat però també digerint la tradició. La tradició, en ella mateixa, ja és un aspecte que presenta una més que considerable varietat de preses de posició creatives. Per tot això, l’abast de tots els seus cicles pictòrics, vist retrospectivament, em du a insistir en aquestes clares característiques morals, potser amb una qualitat i un abast que no em resulta fàcil de fixar exhaustivament. Per la visió global de la seua obra, ara és possible imaginar sense gaire dificultat que la pura descripció dels elements pintats en les seues obres informa molt bé d’aquesta moral al·ludida, evidentment gens convencional. Podrà espantar algú en algun moment la densitat d’intencions o sentit moral i plàstic que pot trobar-se en l’obra d’Antoni Miró; em sembla que, en tot cas, la causa no està en ell, sinó en l’època, que li proporciona aquest argument sense aturador.

Des de les seues primeres obres –per a mi, sempre captivadores– fins a les ultimíssimes, les sèries que podem considerar més ambicioses –com ara «De Lisboa» «NY»– passant per les d’aparença més «popular» –les bicicletes, els nus, els collages...? – la realització de cada obra no està exempta de l’associació entre la seducció de la carn i la seducció que exerceix la pintura, naturalment als ulls d’un artista d’avui, captivat per la història. No cal dir que, si més no, aquesta al·legoria és un recurs que trobem de manera admirable des del romànic al surrealisme, és una llarga tradició, i Antoni Miró la continua i la persevera en el fet d’haver creat un univers personal en permanent diàleg. Salta a la vista que és una actitud molt creativa, car davant la contemplació del quadre indueix a unes determinades lectures que poden enriquir-se segons la naturalesa dels seus elements i segons la sensibilitat cultural que l’espectador o lector del quadre posseeix. La seua pintura, així, a més de provocar en la consciencia l’acte de veure, sorprèn amb la ruptura de convencionalismes perquè aquest lector de pintura siga conscient de les relacions que s’estableixen amb el món, des d’un innegable sentit de la contemporaneïtat però també amb una crida cap al sentit de la història. Per això cada obra, en ella mateixa, evidentment es pot llegir com un tot, però el conjunt, des de la seua indubtable complexitat, també permetria llegir-se des d’una unicitat: amb una intenció moral.

Iniciada en 2003, la sèrie «De Lisboa» –gravats, aiguaforts, pintures– representa un altre pas d’Antoni Miró per a explicar l’estatura de la societat actual, i de l’home, com és obvi. Ara l’objecte i el pretext de la pintura és la ciutat de Lisboa, d’on es desprèn, anecdòticament, un evident homenatge a l’urbs que, amb tot, està al servei de l’univers mironià, a la recerca en el mític univers de la ciutat del Tajo d’algun rastre de consciencia que es puga reconèixer per qualsevol humà. Així, a partir d’uns escenaris, alguns d’ells amb marques tan profundes com les que ha deixat Fernando Pessoa, Antoni Miró projecta la llum i l’ombra de la seua sintaxi plàstica per a veure aquesta ciutat tot i que ara dient algunes coses renovades, ara deixant-ne altres insegures, ara fixant-ne altres perennes, o també parades en un àmbit sense temps. El Rossio, la Baixa, el Chiado, etc., són una idea de ciutat romàntica que semblava ja definida per la historia о potser per l’inevitable turisme que ens pertorba i ens porta ecos del desfici de Pessoa, uns escenaris urbans que provoquen inquietuds і contradiccions per la manera que hi conviu el vell i el nou, que d’alguna manera encomanen que les nostres il·lusions siguen descreure o que creure –en un déu o en un no-déu– siga una desil·lusió.

Reconeixent el deute amb Pessoa, es podria acceptar, ni que fóra provisionalment, que passar per una ciutat que ara es diu Lisboa, en aquesta època, és un bon exercici de coneixement. Aquesta és la idea que proposaria per a explicar l’atmosfera que amb un «ara» sense temps amara l’obra d’Antoni Miró, obres on s’endevinen diferents carrers, candorosos animals, un riu, uns escenaris farcits de drames i petites alegries que ens transporten segurament ais mateixos drames que descriu el cançoner de Camöes –si deixem a banda l’epopeia– però Pessoa els desmitifica pel que fa a la seua contemporaneïtat, i trenca així tant el fàcil i amable somni del passat gloriós com el futur il·lusori per a recordar al solitari individu que, a partir del segle XX, s’han corromput moltes esperances. Pessoa afirma que el bon somiador no es desperta, i en un punt en què un personatge pessoà demana quina cosa tan paorosa i tan preciosa és allò que hi ha «allí», se li contesta que «allò, és el món». Semblarà una apreciació en aparenta ingènua, pera no és còmode constatar-la. Pessoa era un místic que volia creure, però descreu per temptació i per principi. Les seues intuïcions, després d’ell, han envaït Lisboa i l’han ultrapassada, avançant cap a la resta de món occidental o occidentalitzat i desescoltar-lo no és fàcil. Dissortadament, el sentit que desenvolupa l’actual societat de consum va convergint en aquests auguris, i de conviure amb aquesta percepció potser hem de fer un art de la manera més lúcida possible. El pas d’Antoni Miró per aquesta ciutat, en la mesura que la ciutat és metàfora del món, l’ha portat a amarar-se d’aquesta atmosfera, car la seua tasca és il·luminar aquesta bàrbara comèdia –a vegades tragèdia– que representem per a simular sobreviure en aquesta societat del postfutur. tan imprevisible.

La col·lecció «NY» apareix a partir de 2002 i representa un altre pas en la pintura d’Antoni Miró. A més de les obres de formats usuals, ara l’ús d’un suport cuboide plasma un nou discurs que condiciona noves percepcions de l’obra. A vegades el gran format per a tractar temes basats en la vida americana, o sobretot novaiorquesa, provoca fàcilment sensacions de poder i d’aclaparament. En aquest cas, Antoni Miró ha encabit una singular interpretació de NY en una caixa, un artefacte que denomina cuboide. Sembla que, així, la concentració dels símbols d’aquesta ciutat, mitjançant aquest artefacte, encomana escrutar els seus detalls des d’un espai nou, en tres dimensions, i el que hi trobem són evidencies, les evidencies reticents del poder econòmic. Com explicar aquesta ciutat. pot preguntar-se l’artista, als que ja s’ho expliquen tot, perquè sembla que tots ja ens ho expliquem tot. L’home actual, l’home d’aquest món del després del futur, ja s’ho explica tot. Però contra aquesta credulitat l’art ha de continuar inventant-se una autonomia per a tomar a dir amb sentit.

En aquestes obres d’ara potser s’aconsegueix en bona mesura defugir els llocs comuns tan perillosos quan un artista passa a l’altra riba de l’Atlàntic i va a NY. «NY» no és sols la metàfora del nou concepte plàstic amb què Antoni Miró vol que incorporem aquesta metròpoli al nostre maltractat imaginari, és la mateixa imatge de l’evidència, la seducció de l’evidència com a imatge del somni de la modernitat el qual probablement té molts elements de falsedat o d’intoxicació de la consciència. Perquè potser en el buit d’aquest cuboide es conté en gran part el buit de la consciència que genera aquesta ciutat en el món occidental, si NY no ha segrestat ja el món occidental, i aquest món –fins i tot amb aplaudiments– és ocupat exclusivament per ella: el buit de la consciència. Hi haurà alguna persona amb bona voluntat darrere d’alguna finestra d’aquests gratacels, hi haurà alguna cosa més que publicitat dins d’aquestes obres «novaiorqueses», hi haurà alguna persona passant per aquells carters que confie en la bona voluntat dels somnis que li ofereixen; són coses que em pregunte. Ara, els macabres atemptats de l’ll-S amb el conegut resultat de la desaparició de les Torres Bessones han fet que ens qüestionem algunes certeses que teníem fins aleshores. Si la resposta és més i millor NY en el mateix sentit, com sembla que serà, això probablement empetitirà encara més la nostra consciencia. En aquestes obres d’Antoni Miró ja s’intueix una consciencia així, perquè se la transporte fràgilment, fàcilment de manejar però trencadissa, amb moltes finestres enceses o apagades, però amb inquietud sobre el seu esdevenir. Fernando Pessoa, que també es preocupava per la consciencia, des de l’altra vorera de l’Atlàntic intuïa la insensatesa de les guerres, ja que estava segur que sempre les guanyava un imbècil i aquest aconsegueix fer-nos constatar successivament com hem retrocedit des de la civilització de Grècia i Roma. És una bona aproximació per a recordar l’origen de les insensateses i alhora la matèria de què estem constituïts: fam, goig, desig, por, ambició, odi, etc.; són coses que encara compten.

L’art sorgeix en el grup social i pot ser una eina de doble tall, pot preguntar el perquè d’aquella verticalitat sempre buscant més altura, però ara, davant l’artefacte plàstic d’Antoni Miró, l’art també pot presentar alguna resposta: la resposta és que ens hem empetitit, som fràgils i hem de desconfiar dels falsos autèntics déus que pretenen venir a salvar-nos. Aquestes obres fan pensar algunes coses, l’home de la prehistòria pintava els animals que l’envoltaven, els caçava i també era caçat per l’home, perquè per a alguns la cacera de l’home és una oportunitat d’ascendir, i l’ús que fan de la tecnologia ha permès millorar la seua crueltat amb tanta eficàcia que la constatació que fem retrocedir la civilització ha de considerar-se ja seriosament. L’art expressa la plenitud de la vida, i per això també contribueix a recordar que els homínids sovint cometen grans insensateses. Els humans, a més de conquistar la verticalitat, mitjançant l’art tenim una noble missió moral, la de recordar que l’home i la dona han de pensar a fer el bé. El lloc és el planeta, i el planeta és el lloc de cada persona.