Estimat company Antoni Miró
Rodolfo Torres
Et relataré el que va passar per aquests llocs amb GADES. S’ha fet lent el seu transcórrer a causa d’assumptes climàtics, grans freds, inusuals per a la nostra regió i grans pluges, cosa que va impedir complir un cronograma establert, que a poc a poc va desenvolupant-se i més ara que la primavera i els seus dies més llargs permeten estar fora més temps.
La resposta en els llocs visitats ha estat interessant, un es sorprèn de la gent que reconeix Gades per velles pel·lícules, fins i tot una senyora el va veure en viu una certa vegada que va estar a Montevideo, crec que d’això fa molts anys, però és impossible imaginar molts dels comentaris sobre la mostra. Hi va haver una frase que em va dir un escolar de Los Cerrillos, després de veure aquella peça en la qual la figura sobre fons vermell va deixant esteles a la seva esquena, va comentar al seu mestre i companys que hauria de ser molt ràpid per a deixar aquesta marca enrere seu i no hi va haver manera de fer-li entendre que era un recurs teu per mostrar el seu moviment, però no hi va fer cas i des d’allà ens plantejava que en els còmics que ell veia, els ràpids tenien això a l’esquena, encara que en realitat la seva frase va ser... tots els ràpids tenen això patrás.
Això seria impossible sense la teua generositat, es van obrint llocs propers i llunyans, on any rere any arribem amb mostres, audiovisuals, xerrades i si veiessis les seves cares quan els expliques sobre tu, i el primer que pregunten és si ets viu, perquè, per a ells, els quadres que veuen en llibres escolars o alguna revista són de morts, o sigui, que bé percebràs que alguna cosa no va bé quan parteixen d’una premissa que l’art és el fer de persones ja mortes i se sorprenen de debò quan et veuen en els documentals i, en particular, en el teu 60è aniversari aplaudeixen.
És meravellós veure allò que l’art des d’ells i no per a ells genera i un agraeix a la vida que pugui viure-ho, gaudir-ho. El passat dijous 8, quan vaig inaugurar SANTA LUCIA blus sobre violència domèstica, que, t’explico, va causar una certa irritació, ja que els relats són d’aquí i els actors també i ells saben, però això és així, vaig complir 60 anys, i allà entre amics i companys de vida ho vaig celebrar a la mostra i em vaig permetre reflexionar sobre l’assumpte. Aquests anys van arribar sense notar-se i sabent que no és així, un mira enrere i els vint semblen ser-hi allí nomás, i una amiga em plantejava que quan un viu la vida que vol viure i s’esforça perquè això passi, conservem un esperit jove encara que els ossos i alguns dolors ens mostrin els documents. I no està errada, encara que per a bé o per a mal crec en les utopies i que sense aquestes no hi ha futur, són el far que ens allunya de la insignificança i ens apropa a l’esperit de les coses i totes viuen en nosaltres, és a dir, són nosaltres.
I dins d’aquests camins transitats cap a les utopies, apareixes tu i la teva meravellosa solidaritat, no ens coneixem personalment, a penes conec la teua veu en un dels documentals, ni tan sols per telèfon cosa usual en aquests dies, però un va aprendre a ser discret i aquests aparells com el cel·lular són molt invasius i, de sobte, quan un telefona, tenint en compte la diferència horària pot ser impertinent, és a dir, estimat company de viatge, llunyà i profundament proper, agraeixo a la vida conèixer-te i que estiguem en els teus mapes.
Aquí, en aquest poble del sud del món se t’aprecia i estima molt, per la qual cosa estarem eternament agraïts i, per descomptat, sempre a les teues ordres. La meua millor abraçada.
