Cròniques de viatge
Rodolfo Torres
En un món excessivament materialitzat, on cada privilegi és defensat a capa i espasa, que algú com Antoni Miró ens reconega en la multitud és summament significatiu o, millor encara, altament estimulant per a continuar en aquest “llarg i tortuós camí”, en opinió dels Beatles, en la creença que hi ha un temps i un lloc on l’art és de tots i per a tots i no un espai tancat on uns pocs en gaudeixen i s’autocomplauen en considerar-se els seus entesos.
S’ha desmerescut tant la naturalesa de l’art des del seu origen fins a la seua destinació que sembla ficció parlar hui d’això; allò paradoxal és que, sent un acte natural crear, amb el benentès que la creació és un do innat, interessos de classe des de diversos segles enrere ho van transformar en representació d’uns pocs en detriment dels altres, la gran majoria.
Antoni va aparèixer entre nosaltres fa un temps amb peixos a les mans i una canya de pescar, tan humil que es va posar a les nostres ordres, per a sumar una espasa més en aquesta lluita eterna amb els molins de vents, passatge inevitable en el rumb cap als somnis i utopies.
Sense conèixer-nos personalment, va creure en les nostres paraules, tot va tot ve, entre llençols de paper, correu mitjançant i, tanmateix, sentim a un Antoni de camisa arremangada al costat nostre en cada projecte que proposem.
Les seues mostres ens permeten incloure’ns en aquests llocs on les banderes d’art oficials o no, no tenen pals, on una paret, uns espots, un camí veïnal determinen que no és bon ambient per a l’art, deixant de banda aquests éssers generalment postergats de gairebé tot, excepte quan són necessaris per als seus interessos.
Antoni, al costat de Clemente, s’han transformat en aquestes dues columnes que donen marc a aquesta porta dura de pelar que ens dóna la possibilitat d’arribar a un altre senyal de les utopies per a continuar.
Esta estranya coincidència sobre rodes
Esta estranya coincidència sobre rodes
Va posar en làmines, amb ales les seues pintures,
L’espontània projecció d’alguna pena,
I la pàl·lida il·lusió de tot dubte.
No és un home, ja que l’home es repeteix
És un ocell un ancià i és un xic
És el cel del color que vós més vulgueu
Una plaça on dormen els captaires
Qui ha posat bicicletes sobre el riu?
Només rodes que es mouen i una pala,
Vaig veure plorar una dona a Palestina
Vaig veure escultures i pintures a l’Havana.
Per quin pont es va escapar de la muntanya?
Què motiva que el veja en esta terra?
En l’ànima de l’artista no hi ha fronteres
Va ser franquejat per correu des d’Espanya.
(Julio Valdez Rodríguez. Octubre de 2009)
Antoni Miró, en Escola núm. 156 Clemente Estable, Santa Lucía
Era el primer esglaó de la itinerància. El Abrojal va obrir els seus carrers perquè aquest dia, festa pàtria, la mostra inaugurara les seues finestres a la vida envoltada de molt de públic i gales no rutinàries. Antoni s’integrava en un esdeveniment, de l’altra banda de la mar fent realitat aquella sàvia frase de l’educador Paulo Freire “NI POR NI PARA, sino EN” –NI PER NI PER A, sinó EN–.
Escola especial núm. 215 La Paz
a
Una escola especial és habitualment marginada del col·lectiu educacional, és el lloc on hi ha aquells xiquets que no són continentats en altres centres, ja siga per la seua capacitat diferent, perquè no estan preparats o pels seus desajustos conductuals. Potser la societat moderna encara no està preparada per mirar allò que no vol veure, de manera que tantes vegades injustament oblida aquestes escoles i la tasca que s’hi realitza.
Malgrat tot, aquests xiquets ens ensenyen que la veritable saviesa de la vida està a caminar i no a arribar, que el vent en contra ens conté moltes vegades per no desdibuixar-nos en les dificultats.
b
El vent i la pluja van arribar abans que els nens, però tot i així ells van estar. Es contrastava el color de la mostra i d’aquesta en els llibres, amb el gris de l’exterior, carregat de flaixos i foscos núvols. Els xiquets, des de la seua inquietud, arribaven amb sorpreses i les peces d’Antoni passaven dels seus ulls a les paraules a la velocitat d’allò que és màgicament inversemblant.
La Paz hui té la seua mostra.
Miró a San Martín de Porres
Cròniques d’Antoni Miró en diumenge
a
Una vesprada hivernal de clement sol va permetre que “Miró de mostra” tinguera un bon marc de públic en la seva obertura al barri Sant Martí de Porres a la ciutat de Canelones, gestionada per Les Maenades, grup d’acció artisticocultural que opera en el lloc. L’espai forma part d’una capella que té particularitats diverses, des d’una arquitectura molt rupturista per a l’època en què va ser construïda fins a un sant negre com a patró. Allà els mateixos feligresos, veïns ells, van ser gestors de la seva construcció i també ho són de la seva acció actual i, per què no, del seu futur.
b
Dins de la cintura del tendal els textos de María Carbajal, les cançons de Julio Valdez, els poemes de Daniel Da Rosa i Les Maenades, amb les seues xicotetes ballarines de flamenc i una performance basada en l’obra de Miró, amb música composta per Francisco Astorga, van donar a l’esdeveniment un ritual i una trobada amb el millor de cada un en unió amb Antoni i les seues cròniques visuals de la realitat.
c
Potser en aquesta vesprada nit d’algun lloc de la seua comarca o del món, ell puga sentir en el vent que en un barri perifèric d’una ciutat propera a Santa Lucía el seu art i la seua generositat van ser agraïts.
Antoni Miró a Vil·la 25 d’agost
Veure la mostra acollida en aquesta festa de la diversitat i registrada per la mirada dels qui, entre sorpresos i admirats, semblaven no creure que allò que estaven gaudint eren obres reals i no fotos ni fotocòpies, com acostumen a arribar en aquestes costes, va fer que valguera la pena seguir recorrent llocs amb “els tendals” intentant que l’art i la cultura siga de tots i per a tots sense restricció.
Des d’allà... des d’Alcoi ens arriben miralls, és temps de socialitzar el coneixement, les eines i l’art que els conjuga, des de l’obertura i la solidaritat entre nosaltres. Algú... Antoni... ens va reconèixer i es va sentir part de nosaltres... ens va enviar una bosseta de vents i una altra amb llavors, les eines són nostres, tant com allò que arriba.
L’11 de setembre, en un lloc anomenat Vil·la 25 d’agost, els vents i les llavors d’Antoni Miró es van trobar amb altres vents i llavors sota el càlid continent de les circumstàncies i sorprenents conjures.
Antoni Miró a Vila Cardal
Miró de mostra a Vila Cardal en el primer capvespre de la primavera. “Valentina està asseguda en un banc davant del riu. La ciutat és un diumenge de fulles mortes. Una barcassa passa lentament com l’ample pot de Caront.
Els seus ulls llangueixen i entreobri els llavis perquè escapen les paraules a la recerca de l’aire. Els treu les arrugues a les seues ales i els bufa a cau d’orella versos que després cauran pel seu pes al...”
Així començava Daniel Da Rosa la presentació de la mostra.
Des de fora, la vespradeta encara entrava per les finestres. Vila Cardal obria la porta a la seva gent de Miró de mostra. Capital nacional de la lleteria, el seu entorn es troba envoltat d’establiments rurals i és també la primera població del món amb una educació pública, on cada xiquet sense excepció va tenir un ordinador, començament del Pla Ceibal que a dia de hui permet dir que tots els escolars de l’educació pública tenen a les mans un ordinador per estudiar.
Allà, a Alcoi, Antoni pot ser que, en un moment de calma en la seua tasca creativa, haja mirat cap al sud.
La primavera va portar a Vila Cardal, en el seu primer vespre, Miró...
En viatjar a Montevideo i arribar a Tres Ombúes, un va retrobar-se amb l’interior del país on un viu i es va presentar davant els ulls un món dins d’un altre, que ens retornava cases baixes, carrers estrets i desmillorats, gent amb roba de “tot els dies”, de manera que a la poca estona d’estar-hi ens trobem amb un lloc molt semblant, tant com la seua gent, a qui hores enrere havíem deixat. Antoni arribava per compartir el seu art gran i solidari, en un lloc als peus del turó de Montevideo anomenat Tres Ombúes que, al cap i a la fi, és un pont cap a diversos oblits en nosaltres mateixos.
Antoni Miró al Centre Cultural Rodó Santa Lucia
Als jardins de l’entrada, la primavera posava el vidre del sol per realçar la naturalesa, de la mateixa manera que l’antiga casona i els seus mapes de vivències posaven els seus respectes per donar espai a Miró de mostra.
Daniel Da Rosa i María Carbajal van llegir les seues lletres vestits per tendals generosos que tenen el seu origen a Alcoi.
Aquestes cròniques de la realitat, que a manera de finestres s’obren per a conscienciar la ment i el cor i no l’ull, gairebé com a últim esforç perquè aquest univers ja no tan nostre pugui iniciar una tèbia ganyota de somriure futura.
Antoni Miró ens fa conèixer aquestes finestres inobjectables perquè cada un de nosaltres puga rellegir els nostres entorns i interiors cada dia a la recerca de camins afins a la nostra raó de la mà de la justícia.
