A Antoni Miró

Ramon Amposta

Sabíem i encara més, coneixíem les experiències estètiques d’aquest artista, sortides com un crit d’acusació, com un testimoni que clama contra tot opressor. Tot i que, aquest coneixement, l’esguard directe, ens ha impressionat més encara de l’esperat. Per què? Un mateix es fa aquesta pregunta que, si hem de respondre diríem que és degut a la gran sinceritat que estimem en l’obra d’Antoni Miró. Es un crit que li surt de l’ànima. Es la mateixa sang que brolla del seu cor ferit de coratge. I, que no ho dubte ningú, tot acte estètic que engega de semblant sinceritat toca plenament al contemplador i li transmet el missatge; compleix un fi estètic social.

Se’n parla molt de pintura i d’art social, d’art de contestació. L’obra d’Antoni Miró és el més autèntic i directe que mai hem vist, d’una gran expressivitat, rotund, gairebé podria un dir que obsessiu. S’ha imposat un fi, un deure i passa a complir-lo. Llavors posa al servei d’aquesta activitat meritòria tots els seus coneixements d’ofici i d’artista i, no cap dubte, amb semblant esperit, l’obra guanya expressivitat. Es produeix per a complir un elevant missatge pedagògic.