Antoni Miró: Deconstrucció/Reconstrucció

Porto Sanabria

Si la pintura és la creació plàstica del món per mitjà de formes i colors, el món que ha recreat l’Antoni Miró amb la seua trajectòria artística és ample i proteic: va des del sexe a la política, de la interpretació pop de la història de l’art a la denúncia de la violència, a la burla sarcàstica que fa als líders, als monuments i als fets consagrats, a la gràcia de transformar els objectes quotidians, les màquines o els estris en poesia. La perspectiva de l’Antoni Miró és tan oberta que resulta difícil trobar el punt en el qual se sintetitza la seua sensibilitat davant les coses. 
Manuel Vicent

Una de les característiques dels autors que tenen personalitat pròpia és la petjada que resta registrada a la seua obra, com una empremta digital que acompanya cada pinzellada, com petits codis repartits que ens volgueren mostrar a qui pertany, de qui és fill o amant. L’obra d’Antoni Miró es reconeix a simple vista, sense recórrer a rodes d’identificació ni a proves d’ADN. És una obra que s’insereix en un lloc destacat i amb característiques pròpies, dins una certa tradició de l’art contemporani, de la “Crònica de la realitat”. L’enorme potència de la seua comunicació, la immediatesa de les seues al·legories, la intencionalitat de la seua crítica la converteixen en un autèntic referent de gran importància: cada realització és una crítica, tan fèrtil com ferotge, de mordacitat absoluta.

Antoni Miró fa pintures i escultures. Alhora, el seu caràcter el porta també a cultivar l’obra gràfica i a fer murals. Ens resultaria impossible intentar restar immune front a l’enorme força creativa de les seues múltiples intervencions plàstiques: en va podríem quedar-nos immòbils, passius davant eixos brillants envits situats front a l’esguard, que ens deixen sense la possibilitat de romandre dins la còmoda neutralitat emotiva, forçant la màquina de la nostra intel·ligència.

L’autor construeix imatges des d’una altra sèrie d’imatges la procedència de les quals és, per una banda, el llegat de la història de la pintura i, per una altra, les que arriben filtrades pels mitjans de comunicació de masses, i se serveix especialment de les que subministra la publicitat. L’espectador d’Antoni Miró, quan fa un ample recorregut pel vast camí de la seua producció artística, passa per successives etapes: algunes instal·lades en el sarcasme, d’altres en la ironia, en el plaer dels sentits o en la rebel·lió.

Antoni Miró ens ha estat situant davant d’ensambladures iconogràfiques que sorgeixen d’un procés de selecció d’imatges d’acord amb un concepte i un propòsit donats. Totes aquestes imatges seran dislocades i més tard reordenades, posades damunt la taula, i alhora que serveixen com estímul de l’efecte visual, deixen passar l’acció catàrtica que experimenta l’autor. La idea del contrast que les seues obres plantegen té com base una sublimació inconscient de desitjos i de projeccions. Aquesta idea del contrast, bàsica en tota la seua concepció artística, que fa topar, explotar l’ensopiment i la mandrosa son visual, es troba dins la pròpia medul·la del transfons conceptual del seu ideari artístic.

EI seu treball es basa en un procés de deconstrucció/reconstrucció dirigit a configurar un nou corpus d’imatges pictòriques, totes elles carregades amb una polisèmia major, a mesura que les extreu del seu context originari per acabar instal·lant-les en un altre. Un treball d’intertextualitat, de relectura icònica amb el qual ha aconseguit pujar el llistó de la sagacitat metafòrica o metonímica, una tasca de reformulació amb final satisfactori, que posa sobre la taula aquella aguda faceta seua, tan versàtil, extrapolant, alternant, reutilitzant, metamorfosejant, dislocant... per tornar a recomposar i a resignificar mitjançant nous codis lingüístics.

La seua obra traspua de vegades una fina ironia, que resulta d’una metàfora amagada o del recurs metonímic, i també humor, que recala en la crítica oberta, en el sarcasme i inclòs en la sàtira, com producte final del xoc comparatiu. Donat que ens assetja la ironia de l’objecte, seria ximple no utilitzar aquesta arma postmoderna per filtrar el pensament i les imatges. La ironia exigeix que siga comparativa, i reclama una íntima complicitat.

En definitiva, l’obra d’Antoni Miró és, segons Joan Angel Blasco Carrascosa, “una obra elaborada perquè l’espectador combregue, de manera estètica i intel·lectual, amb ella. Una revisita del seu singularíssim món artístic, codificat com un reportatge denunciador, d’un defensor de no poques causes justes, pres de l’ordre i del mètode, voyeur obsessiu, tan avesat ja en l’experimentació de diversos mitjans expressius.”

Recentment ha rebut el Premi Octubre (que en 40 anys només havien rebut els artistes plàstics Alfaro i Tàpies) i, de mans del ministre de Cultura de Cuba, la màxima distinció per la Cultura Nacional, amb ocasió de la inauguració de la seua mostra en la capital cubana que continua al Museu d’Art Modern de Santo Domingo i amb una mostra itinerant per diferents ciutats d’Uruguai.