A Antoni Miró
Ovidi Montllor
A Antoni Miró, amb tota la meua estima
Certament, volia fer-te un cert obsequi...
no sé, alguna cosa incerta que et donés una rebuda amable.
Un elefant domèstic i guardià. Una teula romànica parlant.
Un anficòs de quatre metres justs. O bé un cabell de camell.
Què sé jo!
Aleshores he fotut mà a la veta. Veta de tirallonga de mots.
I vet ací el que ha sabut eixir de la cabota d’un cabut alcoià:
Si has vingut a Barcelona,
a fer una exposició,
aprofita bé l’estona, i imposa la raó.
La teua, deixa’t estar.
Fot-li fort. El cap ben alt.
Després de tant esperar,
un esforç és el que cal.
I aquells que tot ho saben,
i creuen que véns de lluny,
en veure’t, damunt es caguen,
plorant i apretant el puny.
I que quede la llavor
i el record del teu treball.
Que d’Alcoi és el millor
Toni Miró. Quin pardal!
Redolins parits a punta de llapissera ensucrada.
Amb una Olivetti trompa, i una quartilla puríssima.
Com la Verge de tants lliris que de tants no en trobes cap.