Ovidi Montllor: la paraula, el gest, la imatge

Miquel Pujado

Antoni Miró és un artista integral i agosarat. Un home convençut que les recerques més avantguardistes no són compatibles amb el sentiment de pertinença a una terra que voldrien deixar sense nom, a una llengua amenaçada que alguns voldrien fragmentada i folkloritzada, subsidiària, inútil.

Antoni Miró és una artista universal, d’una universalitat que li hauria estat impossible d’assolir sense el seu arrelament profund i dolorós al País Valencià i a la llengua catalana. “Quede clar, també que són covards / tots aquells que obliden les arrels...”

Això cantava Ovidi Montllor.

És d’estranyar que l’Ovidi i en Toni en fossin amics?

És d’estranyar que en Toni dediqui, ara i aquí, una exposició no solament a l’amic, sinó a un dels artistes més importants que ha donat el País Valencià?

L’Ovidi va desenvolupar, com Antoni Miró –amb el vent de cara, i en un país que ha tendit ha buscar la felicitat en l’assumpció suïcida de l’amnèsia històrica- una obra d’una rara coherència, d’una qualitat de densitat sorprenents.

I, tot plegat, partint pràcticament de zero: l’Ovidi, des de la seua condició de membre conscient d’una classe i d’una nació oprimides, va posar constantment a prova la seua ferotge voluntat d’aprenentatge. I així va arribar a domesticar aquests animals esquerps que anomenen mots, per a dir, o per a suggerir, allò que li passava pel cap, allò que necessitava treure’s del pap. Però això no és tot.

L’Ovidi va saber fer evolucionar les seues melodies des d’una efectivitat un xic primeria fins a una notable complexitat, sense perdre mai de vista que una cançó és un TOT, un difícil equilibri entre paraula, música i interpretació. Però això no és tot.

L’Ovidi va saber avançar-se al seu temps, amb els rics incomprès pels crítics que no se senten feliços sinó enganxen etiquetes: l’audició de Crònica d’un Temps (1973) continua essent, més de tres dècades després de la seua publicació, una bufetada a tots aquells que intenten reduir la Cançó en general, i l’Ovidi en particular, a un tòpic groller. Però això no és tot.

L’Ovidi ens va fer entendre de debò Salvat-Papasseit. I Estellés. I va cantar i dir versos de Sagarra, de Pere Quart, d’Espriu, de Blai Bonet, de Maiakovski, amb aquella aparent naturalitat que només s’aconsegueix amb una hàbil combinació d’esforç i de gran Art. Però això no és tot.

I no és perquè l’Ovidi sentit és extraordinari, punyent, però incomplet. L’Ovidi també és el gest: l’expressió del rostre, la manera d’alçar les celles, el somriure o el rictus amarg, l’esguard acerat de l’Home malgrat tot dempeus...

L’Ovidi alçava una mà i totes les mirades quedaven suspeses en aquest moviment, mai gratuït, realitzat amb la saviesa dels més grans: Brel, Montand, Reggiani... Els meus records de l’Ovidi en escena van lligats a la veu i al gest d’una manera indissoluble:

Recordo com a la fi de la “Cançó de les balances” els seus braços s’obrien (i quan s’ajunten els homes) i s’obrien (i quan s’ajunten els homes) i s’obrien (i quan s’ajunten els homes) com si volguessin abraçar el dolor de tota la Humanitat (...rient i plorant la canten!).

Recordo la dansa hilarant amb què interpretava “Sol d’estiu”, contra cançó de temporada on una breu anada a la platja esdevenia un autèntic malson per al treballador que intentava desconnectar per un dia d’una feina alienant.

Recordo com els “Va com va” de la cançó epònima eren dits amb totes les expressions facials i vocals imaginables, des de la trista resignació fins al sarcasme salvatge.

Recordo la immensa delicadesa amb què dibuixava en l’aire el cigarret de l’entranyable Teresa, mentre la boja prenia cos i la seua presència esdevenia una punyent denúncia de la misèria mental d’un franquisme encara massa viu.

Recordo la mà que queia periòdicament, amb brusquedat, com un tallant inapel·lable, a “Carnisseria”.

Recordo el posat volgudament ridícul que assumia quan es convertia en la dona de Joan Anton, el burgès que desitjava exhibir-se al Liceu, a “Una nit a l’òpera”.

Recordo la immobilitat absoluta i sobtada amb què subratllava, per contrast amb els temes anteriors, el dramatisme de cançons com “Dos anònims” (tal com feien, ara que hi penso, Les Frères Jacques en interpretar la impressionant “Barbara” de Jacques Prévert).

Recordo el seu diàleg amb la titella amb què desenvolupava la història d’en Jaume Poch i Prou, símbol irrisori i patètic de la condició humana trepitjada, personatge que havia de sentir crits tota la vida, fins i tot per part del metge –impacient en veure que no es moria quan li tocava.

Em vénen tants records al cap així que penso en aquella figura menuda vestida de negre que, així que pujava a l’escenari, creixia, creixia... Però l’Ovidi no el puc ficar en un parell de fulls mecanografiats. Així doncs, ben poca cosa més tinc a dir-vos:

Quan sentiu un disc de l’Ovidi, escolteu els seus gestos.

Quan contempleu l’obra que Antoni Miró ha dedicat el seu, al nostre, amic, observe la veu que esqueixat l’obra plàstica, i descobriu la veritat que roman sempre amagada sota la pell de realitat aparent –tot esperant que un artista l’exhibeixi nua davant de nosaltres.

I, sobre tot, no parleu de l’Ovidi com qui parla d’un difunt. Ell va escriure un dia, per peteneres: