Antoni Miró o el empuje de la tarea creativa
Martínez Monge
Ha treballat, ple de preocupacions, espaiadament inquiet, visceralment dedicat a l’observació del seu entorn, amagant a la seua timidesa darrera els mirallets d’unes ulleres. Antoni Miró, va baixar de les serres d’Alcoi a la marina d’Altea, portant mil penjolls de raïm plens d’il·lusions a mig mossegar, i un feix d’inquietuds arreladíssimes a la seua personalitat artística.
Al seu estudi d’Altea (casa blanca del poble antic) l’artista treballa incansablement a la recerca i la troballa de noves formes d’expressió per a dirigir-se als seus.
Pintor, dibuixant, escultor, ceramista i gravador, els seus continus treballs adoptant els més diversos codis de comunicació escauen al seu missatge formes i mètodes acuradament estudiats.
Llenç, paper, bronze, polièster, fusta, ferro, fang...
Tot un cosmos de materials dominats per la constància d’un treballador infatigable.
A les seues obres, en el pas del temps, estils diversos amb què servir un llenguatge plàstic, que unes voltes es dramatitza en la denúncia, i d’altres s’ensucra amb el toc irònic d’una crítica eficaç i persistent.
En el seu perfecte coneixement dels comportaments físics i efectes plàstics dels diferents materials, permeten a Miró triar, amb soltesa, els més adequats per a cada moment de la seua inspiració artística.
La perfecció en el dibuix, en el sentit (nat, diria jo) del cromatisme, i la seua facilitat per a la composició juguen papers transcendentals (i transcendents) a l’hora d’avaluar la seua obra.
Una obra en la que no es pot deixar de banda el comentari de la seua temàtica. La crítica de l’obsessió per les armes o pels diners, de la vexació humana, de la necessitat de llibertat per a la cultura, o dels desitjos d’autonomia per al País Valencià, que vibra a cada una de les seues fibres, l’impulsa al treball incansable, a la investigació permanent, a la dedicació total.
Cerca i troba, Antoni Miró, arrels permanents, als problemes actuals, com en eixa gran obra de “Les llances” actualitzada a base de matisos personals de punyent crítica, finor irònica i ribets d’un surrealisme humanitzat i explicatiu...
Des d’Altea, en la soledat del seu estudi, al llarg de llargues hores de meditat i incansable quefer, l’obra d’Antoni Miró es projecta a un món atrafegat d’angoixes, com el dit acusador d’una consciència universalitzada per la seua condició d’artista indiscutible.
