Miró desencadenat. A propòsit de les sèries eròtiques d’Antoni Miró
Martí Domínguez
Hi ha una vessant d’Antoni Miró (Alcoi, 1944) no massa coneguda, i és el seu deler per l'erotisme. Fa uns anys, quan el vaig entrevistar per al llibre Estudis d’art, em va commoure una estança del mas (l’així anomenat "quartet dels pecats"), tot recobert per dibuixos eròtics, amb títols com Amagatalls secrets, Fent camins o Gran meravella. Aleshores, el pintor em va reconèixer que en aquest assumpte era un pocavergonya, i ho digué d’una manera desenfadada, sense donar-li major importància. L’erotisme ha estat present en molts artistes, alguns d’una manera esbravada, com ara Auguste Rodin o Egon Schiele, altres d’una forma molt més subtil, com el mateix Giorgione o Tiziano, altres revisitant els clàssics, com William-Adolphe Bouguereau i Alexandre Cabanel, que amb les seues Venus concupiscents varen indignar d'allò més la societat benpensant parisenca del segle XIX. Per no parlar de L’origen del món de Gustave Courbet, on per primera vegada en la història de l’art es pinta aquell sexe femení amb tota la naturalitat i alhora cruesa de què és capaç la representació pictòrica.
Antoni Miró és un pintor procaç, desinhibit, valent en la pinzellada, i que amb els anys ha anat manifestant de manera cada vegada més descarnada la seua mirada sobre el cos humà. Des dels primers dibuixos i gravats dels anys seixanta, fins a aquests llenços de cos natural de les darreres sèries dels anys 2018 i 2019, hi ha un procés de desinhibició, com si el pintor desitjara plasmar tot el potencial eròtic que traspuen aquells cossos femenins. Quan te’ls va mostrant, un a un, es produeix l’extraordinària sensació de l’aclaparament al davant de tota aquella carn trèmula, de tot aquell immens bany turc pictòric. Hi ha el voyeur (Miró és un miró, si se’m permet el joc), però també l’estudi acadèmic, el desig de recrear-se en aquella anatomia, que el venç, que el tenalla, que l'apassiona. Sens dubte, al darrere de tota aquesta sèrie mironiana hi ha un gaudi sincer envers el cos femení, aquesta gaubança envers la feminitat més reclosa.
Però, arribats a aquest punt, potser seria convenient introduir un breu apunt sobre l’aportació d’aquestes sèries eròtiques. Es podria dir que Antoni Miró ho ha pintat quasi tot, i que no hi ha res que no siga interessant per a la seua vocació pictòrica. Treballa el color, la geometria, la perspectiva, el retrat, i d’ací passa a l’escultura, amb el seu dibuix sobre acer corten. Una d’aquestes escultures, titulada 25 d'abril, que commemorava la derrota d’Almansa, i instal·lada a l’entrada de Gandia, es va fer cèlebre per la topada amb un alcalde conservador, que es va encabotar en desplaçar-la a un altre lloc, molt menys visible. Són escultures que no deixen indiferent, i en especial la seua Sèrie grega, que també ha estat motiu d’escàndol perquè algunes peces (que reprodueixen escenes de la imaginària dels vasos grecs, que ja varen donar lloc a un conjunt de gravats titulats Suite eròtica) són explícitament sexuals, amb alguna còpula massa evident segons per a quins ulls. Els títols Afrodita, Jocs eròtics (que representa una fellatio) o Joc antic, són indicatius del caràcter juganer de l'artista. I, tanmateix, tot això forma part d’aquest cosmos mironià tan directe i desproveït de vels, com si el pintor, passada la setantena, haguera decidit parlar clar, sense ambages, i mostrar les coses sense tants recels. Sense cap aturador. És un Miró desencadenat, particularment salvatge.
Hi ha per tant en Antoni Miró un desig explícit de desempallegar-se de cadenes i repressions, i mostrar les coses amb la seua naturalitat. I la sèrie Nus i nues (2018-2019) és compulsivament desinhibida, obertament libidinosa, decididament eròtica, amb una interpel·lació directa a l’espectador. Obres com Mostrar-se, Platònic o Intuició mostren el sexe femení sense vels, amb una cruesa colpidora, provocadora, rotunda, courbetiana. Però, al mateix temps, aquest reguitzell de carn palpitant ens corprèn profundament. Perquè, sota tot allò, hi ha un sentit tribut al cos de la dona. Un homenatge pregó i sincer, sense cap peatge ni fre, a la naturalesa humana.
