Salta al contingut de la pàgina principal

El món proteic d’Antoni Miró

Manuel Vicent

Si la pintura és la recreació plàstica del món per mitjà de formes i colors, el món que Antoni Miró ha recreat amb la seua trajectòria artística és ampli i proteic: va del sexe a la política, de la interpretació pop de la historia de l’art a la denúncia de la violència, a la burla sarcàstica de líders, de monuments i fets consagrats, a la gràcia de convertir els objectes quotidians, les màquines o els estris en objecte de poesia. La perspectiva d’Antoni Miró és tan oberta que resulta difícil trobar el punt en què se sintetitza tota la sensibilitat de fautor davant les coses.

Si la ironia és una burla subtil destinada a donar a entendre el contrari del que es diu, potser és aquesta figura la que resumeix el llenguatge plàstic d’Antoni Miró. La ironia és un instrument dialèctic essencialment mediterrani, un excipient de la intel·ligència que està entre la consciència l’anàlisi. Antoni Miró és un mestre en aquesta manera de comunicar-se amb l’espectador, mitjançant una senya de complicitat que mou al somriure del cervell.

Es podria fer una crítica de l’obra d’Antoni Miró segons l’estil anglosaxó, que consisteix en la mera descripció de cadascun dels seus quadres sense entrar en la filosofia o l’essència pictòrica, que tant excita l’escola crítica alemanya. Sens dubte, si hom es limitara a descriure cadascuna de les icones que obsessionen la ment d’aquest artista proteic, només amb l’acumulació simple de les figures i les imatges, sorgiria una substància pictòrica que no seria altra cosa que la representació del món propi que defineix Antoni Miró. Amb una llibertat absoluta, aniria creixent sarcàsticament davant de l’espectador un abocador de residus de consum, de sexes, de banderes americanes, de filats espinosos i bitllets de dòlar, de tigres i violins, de bicicletes, de tisores i cames femenines, d’encaixos de roba íntima assimilats als ganivets, i aquest fris que navega pel subconscient del pintor afloraria unit a tots els homenatges que crea irònicament als quadres d’altres pintors famosos i ais rastres d’herois moderns de la política o del cinema que sintetitzen una passió col·lectiva.

Imagine Antoni Miró reclòs en el seu famós mas, excitat enmig el silenci per un món literari de la política, de les tragèdies humanes, de la injustícia planetària que arriben fins a l’artista en forma de noticies envoltades en un brunzir d’insectes, entre el cant dels ocells. Convertir aquesta literatura en estètica i aquesta estètica en rebel·lia és una de les notes que caracteritzen la pintura d’Antoni Miró.

La primera llei de la pintura consisteix a expressar el món només mitjançant el llenguatge plàstic. Qualsevol metàfora, significat o motiu han d’estar subjectes al llenguatge pictòric pròpiament dit; res no es pot dir sense dir-ho amb les formes i colors escaients. Potser la segona llei de l’art consisteix a saber detenir-se a temps. Saber aturar-se en el moment en què l’obra està suficientment i màgicament inacabada, perquè l’espectador arribe al punt del camí en el qual el creador l’espera per tal d’acabar ambdós el treball. Aquesta saviesa només es té quan s’és un bon artista. Sens dubte, Antoni Miró té aquest talent.

L’obra d’Antoni Miró és reconeguda a primera vista. És una altra característica dels creadors amb personalitat: signar cada quadre amb l’empremta digital que duu cada pinzellada. L’espectador d’Antoni Miró que recorre amb ell el llarg camí de la seua obra passa per etapes successives: unes instal·lades en el sarcasme; altres, en la ironia, altres en el plaer dels sentits; altres en l’anàlisi de les superfícies mòrbides dels estris; altres, en la rebel·lió davant les injustícies en forma de crit de protesta. I tot aquest conjunt conforma una consciència davant el món que envolta l’artista. No és possible contemplar els quadres d’Antoni Miró, sense comprometre’t amb ell més enllà de la plàstica. Aquest artista, però, et convoca de primer a entrar en els seus quadres, no d’una manera literària a través d’una complicitat ideològica, sinó mitjançant l’anàlisi llaminera dels seus pinzells.

Entre el coneixement tèrbol de la realitat, la substància de la qual es barreja en la paleta, i la lògica clara dels fets, el món d’Antoni Miró es fa visible. El reconeixeràs en qualsevol paret en què penge qualsevol dels seus quadres. Ja siga un rinoceront, una bicicleta, un fragment sexual de dona, una pistola, un robatori perpetrat en l’estudi d’altres pintors, una estàtua de la llibertat prostituïda o qualsevol icona que pertanga al dipòsit exclusiu d’Antoni Miró. En apropar-se als quadres, l’espectador experimentarà una espècie d ‘humor cerebral que expel·leix, primerament, un somriure, després, una llàgrima i, finalment, la suggestiva consideració d’un món unit a una consciència que s’obri. Aquesta és la clau que un empra per a entendre Antoni Miró.

PROHIBIT PROHIBIR,ANTOLÒGICA 1960-1999

Altres textos referits a Antoni Miró

Anar a textos