La pintura com a estratègia poètica del contrast

Julia Otxoa

És satisfactori trobar en aquest temps de pensament invertebrat “postmodern” un lúcid creador que entén la cultura, no de manera narcisista, lamentablement avui en ús, sinó des de la romàntica, utòpica, i necessària actitud del que se sap immers en la multitud, braç amb braç, com diria Benedetti. Postulats que uneixen l’estètica i l’ètica, tan presents com l’indissoluble unió en tota la trajectòria plàstica d’Antoni Miró.

Per a passar com Antoni Miró a l’altre costat de l’espill i desfer la realitat quotidiana de seguretats anivellades pel líquid tèrbol d’obscures aus dentades on tot aroma procedeix de l’origen on tot dorm o jau, prèviament estipulat, només es requereix el pols viu de la imaginació, de la sensibilitat que observa, filtra i tradueix, desvetllant els altres rostres que la boira poblada d’aguda inexistència.

Com un ull transgressor que envaeix el territori d’una iconografia històricament quotidiana, i ens revela, des d’un nou significat, que galopa des de la denúncia a la ironia desmitificadora. Partint d’aquest entorn aclaparador d’imatges que ens subministren els mitjans de comunicació extrapola els objectes per a incitar a l’ull que percep a inquietar-se per a provocar en l’espectador la sensació d’una altra realitat diferent d’aquella que ens mostra la semàntica inamovible d’una manera de pensament no interrogador, no reflexiu, no crític. Les Menines, Picasso, el Comte-duc, Innocenci X o La duquessa d’Alba, se’ns ofereixen com a realitats descontextualitzades, introduïts sobtadament en un medi estrany, quasi sempre incòmodes, desarrelats de les coordenades estètiques, des dels que foren creats, es troben també nus davant d’aqueixa nova lectura de l’ull també nu, estrany i incòmode que els mira. El pintor, com a amagat i somrient alquimista, aconsegueix així el seu objectiu: estimular la percepció estètica, multiplicant fins l’infinit les interpretacions dels símbols que composen el nostre contorn cultural.

És la poètica d’una mirada que no va cap a la matèria de forma lineal, frontal, per a després rebotar cap enrere, sinó que traspassa, voreja, capbussa, talla, refà imatges des de morfològiques que soscaven l’acceptació, tot perseguint obsessivament l’esbrinament de trames, la revisió de referències, el qüestionari de dades i les línies d’influència, per a assolir l’agilitat del volantiner inabastable a cavall d’un pensament que se sap viu per inacabat.

Antoni Miró en aquesta sèrie “Pinteu pintura”, ens ofereix de forma rotunda la seua proposta estètica, descodificadora de llenguatges, inclòs el propi llenguatge històric de la pintura, des de la sorpresa creuada de missatge i de receptor, en una nova relació formal que propugna espais més amplis i oxigenats de comunicació.

L’estratègia poètica del contrast com a plataforma des d’on Antoni Miró ens ensenya el calidoscopi constant de la trama del nostre bagatge cultura és oferiment per a mirar d’una altra forma menys unilateral i monolítica l’ingent eixam de dades que ens plou, que ens aïlla de nosaltres mateixos i dels altres, en una paraula, és un brindis des de la sàtira, la ironia, la denúncia i l’amor, per a pegar-li la volta al vell i arnat vestit de la multiplicitat de símbols inamovibles.

Inscrit en els corrents del realisme crític, Antoni Miró roman en una experimental inquietud constant, com ho demostra la diversitat de camins dels seus llenguatges estètics: obra gràfica, pintura, pintura-objecte, escultura, etc.

Antoni Miró ens proposa i descompon, com en un exercici lúdic, l’envàs, per a assolir significats, que en facen més transparents, més humans, per a passar com Alícia a l’altra banda de l’espill i comprendre.