Blammm!

Josep-Vicent Marqués

Molt a sovint, mirant pintures d’Antoni Miró, he tingut la sensació que ens negava certa satisfacció que hom espera tenir fins i tot en la contemplació dels testimoniatges pictòrics del desordre establert. Alguna ironia deliberadament no subtil, un canvi de codi no sempre reduïble a cita de la seua indubtable erudició, potser una “gamberrada” més innecessària que iconoclasta. De no tractar-se d’un no-pertinent més que impertinent sadisme amb el seu públic, o d’una transcripció al llenç d’advertències contra l’enamorament, podria tractar-se d’una forma de protesta contra la impotència de la pintura per canviar les coses, contra l’aparent omnipotència d’una representació harmònicament inharmònica de l’inharmònic. Això sí, feta des d’una íntima convicció de que la “xapuceria” tampoc és revolucionària.

Un desig, supose que disculpable, d’apropar les seues dissonàncies a les meues, em va fer recordar que de molt petit, al parvulari de les monges, anava fent jo carrera avançant llocs en l’aula i quan estava situat ja en un àrea prestigiosa, alçava la tapa del pupitre i la deixava caure sorollosament. La monja m’enviava aleshores al darrer lloc de la classe —un simple banc, sense pupitre— i tot tornava a començar. Alguns quadres d’Antoni Miró m’han sonat al “blammm!” de la tapa soltada des d’una fosca però intensa convicció que —ja siga per supèrbia o militància— no s’aconsegueix res amb ser el primer de la classe. 

(Redactat per segona vegada el vespre de l’exposició a Madrid, cinc de Maig del 92 i no entregat abans per confessable pudor. Set anys després, amb una gran abraçada.)