A Antoni Miró
Josep Vicent Botella
L’home un dia clar, va veure el cel nu i sense robes. S’hi va trobar sol i oblidat enmig de la terra. Havia quedat tallat el fil de l’espiritualitat, i aquest home va haver de viure per a fora. Totes les seves esperances havien quedat davant d’ell, podia veure-les i palpar-les. Eren seves amb allargar la mà.
Per això, si no poblem els nostres actes amb notes de fantasia, amb l’invenció d’un món estrany, il·lògic, naturalment fantàstic, ens veurem arremetuts pel signe pestilent d’una realitat insostenible. Per un monòton formigueig accentuadament progressiu que envaeix la vida i cada un dels nostres actes.
Açò és clar a la pintura d’Antoni Miró, la creació, el seu invent, és la fantasia de la figura. El seu mig d’assolir-ho, un cristall paragògic que condueixca a una desmitificació de la realitat per contrast, o pel que és la mateixa cosa; Antoni Miró carrega la seva humanitat en cada quadre, i la realitat reflectida equival a un tros de la vida del pintor contrastada amb el seu ambient exterior.
El pintor és un home que pren l’art com una forma (com a l’únic camí) de constant superació humana. Vessa sentiments a la seva pintura i els depura fins que prenen forma (pensaments).
A les hores la pintura ha perdut importància en el seu espectre comunicant. Allò essencial és haver aplegat a la vida interior per mig d’ella.
La fantasia d’Antoni Miró ve condicionada per un inquiet estar, per una postura davant els esdeveniments entre reactiu i condescendent.
Qualsevol dels seus nus és completament asensual, estan desproveïts de qualsevol maquinació secundària. És la indiferència de la contemplació, tal volta un punt de vista sardònic.
A altres pintures la topada de l’home amb el pintor queda reflectit a una patent preocupació metafísica. No és pintura social, és que la llum o la tenebra del món travessen el cristall paragògic de l’artista. I aquí torna a sorgir l’invent: L’home-massa com una possibilitat d’autorealització com a individu. És quelcom que demana alliberació, fantasia de l’alliberació. És fantasia necessària al minut. Jo demane fantasia pels homes que se senten aixafats per la realitat.
