Josep Sou

[...] Antoni Miró ha triat, no de bades, la nit per a laborar a l’obrador del Sopalmo. Un silenci furtiu, folrat de veus anònimes que s’escolen, al través dels pinzells polits de la perfecció, al bell mig de la multitud que habita la intel·ligència. I tots, ara, sense malenconia, però amb certa nostàlgia de futur, van prenent veu, i van dient la seua, perquè el pintor, l’artista, com un demiürg generós, presta la gràcia de la representació. Des del no-res, creix l’andròmina d’una vida possible, mercè a la voluntat, que mai no s’atura, del pintor.[...]