A Antoni Miró
Josep Piera
Veu: Francesc Anyó
Quin màgic laberint de flames!
Com una processó de records condemnats al silenci
amb crits desesperats cremen els arbres: fum.
El foc, una orgia ferotge de fantasmes,
em furta, aquesta nit, la calma i la memòria.
Demà, el verd tindrà regust de cendra.
Anunci de dol, metàfora de res, les paraules.
Un home ho pensa, des de la cambra a fosques,
en veure el lament encés de l’horitzó.
Al seu costat un cos-plaer adorm la nuesa.
No hi ha demà possible;
només l’instant concret de la passió.
I aquella mar llunyana,
morós taüt d’estrelles,
des d’on encara alçar un crit constant de goig.
Obrir totes les finestres impossibles.
