Suite Havana, Antoni Miró
Josep Lluís Antequera
Associació internacional de Crítics d'Art (AICA)
Quasi sempre bufen vents de denúncia social anti-establishment pe’ls mars on Antoni Miró navega en la seua llaüt, amb la vela llatina desplegada i l'elegància conceptual de la ironia plàstica com a tripulant.
Acostumats ens té Miró a sacsejar-nos la consciència amb els temes derivats de les injustícies socials, de l'agressió als drets humans, la marginació, la guerra, els diferents apartheid ,en definitiva a la denúncia social i la presa de posició mitjançant el compromís i la solidaritat. Però quan els vents bufen canviants, es dirigeix amb especial sensibilitat cap a altres assumptes, com els senyals identitaris de país, els ancestrals costums socials, el tribunal de les aigües, l'ecologisme, l'arquitectura, el retrat i altres aspectes humans més íntims com la sensualitat i l'erotisme.
L'erotisme en l'art ve des de lluny, tot va començar amb el duet monoteista d'Eva i la seua amiga la serp per a continuar amb els amors i desvaris de déus i deesses de l'Olimp en la mitologia Grega, plagada de nimfes, faunes, i sirenes, el mite de la submissió-dominació de Andrómeda, l'acoblament sinuós de Leda i el Cigne, la sensualitat de Venus-Afrodita , la rotunditat de formes en els nus de Rubens, el cànon de Velázquez, la soltesa de Goya, les odalisques de Bouguereau i Cabanel , el poder seductor de Cleopatra , les simbolistes carns color de lluna de Franz von Stuck i els prerrafaelites amb les suggestives imatges de Ofelia i Salomé. Els nus de Gustav Klimt, Egon Schiele, Ramón Casas, Renoir i Picasso, l'expressionisme de Van Dongen o el decadentisme de Beltrán Masses fins a arribar a les avantguardes i els nus surrealistes en Paul Delvaux i les sensuals insinuacions de Balthus, per posar només alguns exemples.
Però allò que és bo per a l’art no és necessàriament bo per als artistes, que també habiten en la societat de consum i pateixen les seues disfuncions formant part d'aqueixa col·lectivitat on viuen atrapats i que acaben explorant els diversos aspectes de la mateixa societat que els sustenta.
Quan aquesta mirada és dirigida cap a les imatges simultànies dels mass media utilitzades per el pop art com a referències de la societat de consum, comença la presa de posició plàstica dels artistes que adopten compromisos diferenciats.
Un d'aquests compromisos és l'ètic, que part del lema Nulla Aesthetica sine Esthica i fonamenta la creació d'aquells artistes que s'integren en el realisme crític basat en principis i valors, implicant-se a millorar la societat. Desemmascaren en les seues obres les contradiccions, llancen l’art de denúncia sobre la mateixa societat que els sustenta per a propiciar un canvi de rumb a través de la paròdia, la ironia, el contrast i la descontextualizació en les seues obres; aquest és l'avís a navegants que, utilitzant el pop art compromés, trobem en els valencians Andreu Cillero, l'Equip Crònica ,l'Equip Realitat , Antoni Coll , Sixto Marco , Joan Castejón o Manolo Boix i el mateix Antoni Miró.
Una segona alternativa passa per un pop art radical que va més enllà i entra en el cos a cos, de la directa confrontació contra els valors de la societat dominant per a intentar acabar amb ella a través de la transgressió rupturista amb el shocker pop, tan emparentat amb l'underground americà.
La tercera opció que maneja el llenguatge del pop art és la documental i netament formalista que es limita a descriure la realitat tal com és, sense plantejar-se ni qüestionar-la, narrant una crònica neutra allunyada de qüestionaments i del compromís de reformar l'estatus vigent. Ací s'enquadraria el pop de Warhol o Lichtenstein.
Jane Neal afirma que El cos humà té el poder de sotmetre, colpejar i seduir… això bé que ho sap el moviment figuratiu quan dirigeix la seua mirada explícita al cos i el despulla ressaltant les zones més erògenes com a centres iconogràfics: natges, pubis pits, la mirada de desig… aquesta tendència plàstica posseeix una gran potència visual amb les seues tintes planes que accentua l'erogen del cos i ací trobaríem a Tom Wesselmann ,Richard Hamilton o Bernard Rancillac i els objectes de desig de Marlene Dumas .
La suite Havana d'Antoni Miró navega per eixos mars però en altres latituds; part del Ethos, és a dir des de l'honestedat de la proposta per a unes vegades evocar i unes altres definir, sense ambigüitat semiòtica, però sense accentuar ni distorsionar.Utilitza Antoni Miró l'Eros com a eina d'expressió de propi Pathos interior, deixant apartat (no oblidat) el Thanatos i preguntant-se si la petite mort que experimentem en l'orgasme, és el avant-goût que dona pas a l'èxtasi o la mort.
Navega Miró travessant ones espumoses entre l'erotisme insinuat unes vegades i unes altres és la crua nuesa de l'energia corporal al descobert, el centre de la qual és el omphalos.
Per a construir la sèrie de nus de la Suite Havana, Antoni Miró es recolza en la pintura, el collage i la fotografia. Quan treballa el collage, utilitza llimadures d'oxidat metall i vernís amb les reserves de cinta de pintor, plàstics o periòdics que rescata i reutilitza d'altres obres acabades i impregnades de restes aleatoris de pigments. Tots aquests elements que el pintor transforma i reubica, són col·locats entre l'atzar i la planificació, originant imatges, contorns i expressions noves on l'erotisme cedeix el pas a la recreació expressionista de la matèria.
Quan Miró escomet l'univers femení amb l'acrílic, empra de base la fotografia per a iniciar les obres, fixa en el negatiu o en la imatge digital amb l'obturador de la seua càmera tot allò que li crida l'atenció i tria entre les milers de fotografies que capta en els seus viatges . Acudeix llavors a la pintura acrílica diluïda que va prenent consistència metòdica, conforme avança perfilant el rostre, modelant el cos; la dona se sap pintada, fotografiada, observada, posa per al pintor sense pudor,
És així com la retina de l'autor s'ha impregnat, des dels anys 90 del passat segle, de les textures, paisatges i dones de l'Havana, dels seus models que pinta en variades postures. Miró treballa amb diverses obres alhora, en un procés d'anàlisi i síntesi ,del genèric dels contorns fons i encaixos fins a l'específic de la posició, l'angle de percepció, el femení abandó dels seus muscles, l'erotisme de la mirada entregada , de les nues natges que acullen el seu sexe, el cos modelat per les línies de fugida d'insinuant figura, la mirada xopada de desig, les tornejades cames que parteixen com dos sentinelles de les natges que guarden el sexe…el punt de partida de Georges Bataille, el pubis com una incandescència geomètrica perfectament fulgurant .
Com li va ocórrer també a Paul Gauguin a la Martinica, Antoni Miró queda atònit pel que veu. Embullada la seua retina en la sensualitat de l'Havana, roman fascinat i commogut per l'autenticitat de la bellesa del melting pot del Carib, i és la experiència, a través de la seua capacitat per a la sorpresa, la que ens ofereix aquesta galeria de nus denominada Suite Havana.
