Salta al contingut de la pàgina principal

Història d’un temps i d’un país

Josep Forcadell

Molt a migjorn del nostre país rar, aguaita nit un solitari far. 
Salvador Espriu: “Món d’Antoni Miró”

Per un amic...

Antoni Miró i Bravo (Alcoi, 1944) és un treballador metòdic i incansable, un observador compromès i un pintor inquiet i exigent, que, pel desig de continuar l’ofici familiar, ha treballat també el ferro i el bronze. Impressiona comprovar la diversitat de tècniques i suports o l’amplitud de temes i mirades d’aquest creador. La seua obra ha sigut estudiada i presentada per experts —amics alguns d’ells, és cert, però sempre crítics i rigorosos—, com ara Romà de la Calle, Manuel Vicent, Wences Rambla, Joan Àngel Blasco, Isabel-Clara Simó o Ernest Contreras. Més sintèticament, però amb igual entusiasme, Antoni Miró ha sigut reconegut per artistes, per poetes com Salvador Espriu, Joan Valls, Rafael Alberti, Josep Corredor-Matheos, Vicent Berenguer, Francesc Bernàcer, Marc Granell, Josep Piera, Jaume Pérez Montaner, Josep Pérez i Tomàs, Eusebi Sempere, Pablo Serrano, Ovidi Montllor, Antonio Gades...

Jo, en canvi, no tinc els rudiments per a recórrer l’obra de Miró com ho faria un crític d’art, ni inspiració per a glossar-la com saben fer els poetes. Si tinc l’honor de participar en aquest catàleg, si done el meu punt de vista sobre una part del treball que ací s’exposa, deu ser pel poc que sé d’història, per la molta admiració que em susciten les pintures d’Antoni Miró, pel compromís amb aquesta terra on el món, com diria Bernardo Atxaga, s’anomena País Valencià —un compromís llargament compartit i debatut amb l’alcoià—, i sobretot per la sincera amistat que m’uneix a Toni. Ja sabeu què diu la dita: per un amic... el que faça falta!

La bona literatura

M’agrada la història, les històries de totes les cultures i pobles. Per això, m’agrada llegir els historiadors que, com els bons novel·listes, basteixen discursos per a ajudar-nos a entendre la realitat complexa o una petita parcel·la d’aquesta. Des del Gènesi bíblic, l’Odissea d’Homer o les quatre grans cròniques, els bons narradors conten històries, pinten realitats, creen mons. La facultat de concebre una realitat nova —si és que hi ha res radicalment nou en l’art— és el que ens atrau dels creadors. Hi ha qui compara l’art amb la creació del món i l’artista amb una mena de déu o deessa. Isabel-Clara Simó va més enllà i afirma que Antoni Miró és déu i és dona, per allò de la creació i la productivitat. Permeteu-me, doncs, que em fixe en les pintures en què Antoni Miró, amb la llavor fecunda d’altres històries, gesta una nova visió de la història mateixa, per a donar a la llum de la nostra mirada versions sorprenents de la realitat, criatures inquietes, sovint inquietants, sempre creixents.

Al llarg de tota una dècada i amb una bona dosi de provocació, ironia i causticitat, Antoni Miró ens va obsequiar amb visions alternatives d’obres mestres de la pintura. Com aquella poesia-eina que vindicava Celaya, allunyada de la neutralitat maleïda dels qui només veuen evasió en la cultura, l’obra de Toni és una arma carregada de futur. El pintor d’Alcoi va fer una obra compromesa amb tots els homes i pobles ofegats per la dictadura franquista, per l’imperialisme nord-americà, per la pobresa i l’exclusió d’aquesta societat dita “del benestar”. Vietnam, Xile, Cuba, els Estats Units, Gaza, Bagdad, Auschwitz, el nostre país... no hi ha res que siga aliè a un pintor compromès i honrat.

Una anècdota, el detall d’un personatge o d’una història, la mosca al cap de la Gioconda o l’as de bastos al barret del comte duc d’Olivares són l’esquer amb què Miró ens enganxa. La resposta emotiva i intel·ligent de l’espectador és pràcticament inevitable, ara som nosaltres els qui haurem d’acabar el relat, repensar el motiu i, tal com ha fet l’autor, passar pel sedàs de la crítica la intenció de la imatge primera. Què provoca, si no, Manhattan people? o Sedutta ed abbandonata? Moltes preguntes i la necessitat d’explicar o de recrear el que ens conta l’autor, intencionadament, a mitges. Cadascú en fa la seua lectura perquè, com més va, més suggeridora i oberta és l’obra de Miró, que passa una part de la responsabilitat de la història narrada a l’observador dels seus quadres. Per això ens diu “pinteu pintura” i no “mireu la meua pintura”.

Pinteu Pintura

A partir dels anys 80 del segle passat, vaig començar a veure de més a prop l’obra d’Antoni Miró. M’hi van ajudar el fet de venir a viure a Alacant i una visita al Museu d’Art Contemporani d’Elx amb Sixto Marco. Em van impactar les pintures del període “Pinteu Pintura” (1980-1990), un cicle que algú ha qualificat com el determinant en la creació del món proteic i més característic d’Antoni Miró. La imatge i els mons de “Pinteu Pintura” captiven l’espectador. Amb icones de la contemporaneïtat llampant (marques de cotxes de luxe, de tabac, de begudes, naips...), llenços que formen part de l’imaginari pictòric col·lectiu (Velázquez, el Bosch, Ticià, Mondrian, Goya, Picasso, Dürer, Magritte, Toulouse-Lautrec, Dalí, Joan Miró...) i barreges o collages provocadors, Antoni Miró ens obliga a mirar amb uns altres ulls obres mestres i sacralitzades, ens fa còmplices de la seua mirada i ens convida a continuar el camí que ell ha encetat.

És un plaer amb un punt de desassossec contemplar l’urna de terracota que hi ha al Louvre on un matrimoni etrusc jau feliç i amb un somriure relaxat. N’hi ha de molt semblants al museu etrusc de Volterra. Són històries plaents que han arribat al final. Què degué passar abans? Com va ser la vida d’aquella parella? Segurament volien que se’ls recordara units i satisfets d’estar-ho. Aquestes són les meues cabòries en mirar una urna funerària. Qui sap ara què podia haver passat abans i sobretot després en les versions que Antoni Miró fa de La rendició de Breda? En l’original de Velázquez, Justí de Nassau, líder de l’heroica defensa de Breda, lliura la clau de la ciutat a Ambrosi Spinola, general de les tropes dels Àustria, i l’ocupant, amb un gest de cavallerositat, deté la reverència del vençut. El pintor alcoià es fixa en el joc de les llances, les anques del cavall dels vencedors i, especialment, en el contacte entre vencedor i vençut que recrearà en multitud d’ocasions i formats, amb elements i motius diversos, amb metàfores i jocs metonímics per a pensar el present i altres contextos polítics.

A més de Les llances i tal com va fer l’Equip Crònica, Antoni Miró ha reinterpretat també Las Meninas. Sota el mestratge d’Antoni Miró, la família de Felip IV adquireix una vida mai imaginada pels personatges. Com en l’original barroc, no són elles les protagonistes autèntiques sinó els reis que les miren complaguts o l’espectador, que se sent colpit o interpel·lat per una història feta de retalls, d’altres batalles, sense massa respecte pel pas del temps i els fets històrics.

Alguns amics, homenots i mites

Al llarg de la seua professió, Miró ha estimat i pintat la seua família i molts amics, com ara els enyorats Antonio Gades (Gades, la dansa, 2001) i Ovidi Montllor (Héctor-Ovidi, 2005, Proletariat 2006). Però la seua galeria d’il·lustres està dedicada a grans pintors i els seus personatges: Picasso i el Guernica (Gora Euskadi, Visca Picasso, 1985); Velázquez i el comte duc d’Olivares (Retrat eqüestre, 1982-1984); la Gioconda (La Gioconda, 1973, La famosa Gioconda, 2008), Dalí i el rellotge que es fon (Temps d’un poble, 1988-89) o la dona que mira per una finestra la mar i l’infinit amb un cel de Joan Miró (Mediterrània, 1988), entre d’altres.

Uns altres retrats de Miró són els d’homenots insignes de la nostra cultura: Enric Valor, Joan Fuster, Joan Coromines, Antoni Gaudí, Pau Casals. Són fars que en la distància il·luminen les nostres singladures personals, la llarga travessia col·lectiva. Hi ha també dos personatges, determinants per a entendre la psique i la polis, que no podien faltar en la iconografia d’Antoni Miró: Sigmund Freud i Karl Marx. I, per descomptat, el mite revolucionari més reproduït entres els joves dels 70 i els 80: Ernesto Che Guevara (A Che Guevara, 1970; Home lliure, 2001). I, al costat d’aquests grans noms, els anònims que han d’emigrar, els qui pateixen l’opressió, els qui demanen almoina, els qui sobreviuen i lluiten a Palestina, els qui, des de la diferència, reclamen el dret a ser considerats iguals.

Mireu com miren l’art

Durant la dècada dels 90, Antoni Miró es va dedicar a observar i posar sobre les parets màquines que construeixen i destrueixen la costa, conduccions d’alta tensió, canonades amuntegades, pilots de cigarrets i de cartutxos, monstres d’una civilització que devora l’entorn humà i el paisatge. Davant d’això, el pintor fuig i planteja una alternativa. La bicicleta esdevé el tòtem amb què crea un món utòpic sobre un paisatge difús de tons blavosos celestials. L’erotisme fresc i mediterrani de la “Suite Eròtica” (1994) anticipa l’admiració pel món grec. Immers ja en aquest nou mil·lenni, Antoni Miró farà el seu viatge particular a Grècia: la bellesa de l’escultura i l’arquitectura clàssiques contemplada per aglomeracions de turistes de l’art, romeus de monument a monument. Una bona mostra d’aquella estada a Grècia, amb escala al Louvre per a saludar la Victòria de Samotràcia, es va exposar al castell de Santa Bàrbara d’Alacant la primavera de 2008.

Aquests darrers anys, Antoni Miró s’ha fixat en els espectadors i en els espais de l’art. Les grans obres passen a un segon terme: La Gioconda del Louvre contemplada per una munió de curiosos i fidels, espectadors de reverència fugaç i foto apressada; estudiosos i amants de l’art que transiten a l’ombra del Partenó o sota el sol d’Epidaure, passejants de museus grecs en actitud d’afecte i respecte als qui van fer aquell temple, aquell teatre o aquell kurós de Súnion. Aquest viatge a Grècia es complementa amb el pelegrinatge pels grans museus de la cultura occidental, el British, el Metropolitan, el Guggenheim, el Louvre, l’estació museu d’Orsay, el Reina Sofia... Itinerari formatiu en què els contenidors, catedrals de l’art, són ara l’objecte de la seua atenció. Com els disciplinats aprenents d’una antiga acadèmia, Antoni Miró ha iniciat ara, amb seixanta anys complits, un viatge pels clàssics grecs i les obres dels grans museus. Sap que el tresor que promet Ítaca és el viatge mateix i l’aprenentatge que comporta la ruta. Estic segur que en traurem nous plaers intel·lectuals. Bon viatge, amic Antoni!

ANTONI MIRÓ, HISTÒRIES (DE LA NOSTRA HISTÒRIA)

Més textos Josep Forcadell referits a Antoni Miró

Altres textos referits a Antoni Miró

Anar a textos