José María Iglesias

[...]En aquest tipus d’art de denúncia, de compromís, és freqüent que el tema prevalga i reclame tota l’atenció de l’artista, de manera que l’execució de l’obra queda una mica subjugada o relegada, si no obertament abocada a una mena de caricatura de mal gust. Aquest fet no s’esdevé mai en Antoni Miró. Quan pren una imatge de qualsevol mitjà de comunicació l’enriqueix pictòricament. L’enriqueix sense desvirtuar-la, sense opacar-ne la procedència, que n’és també la referència, que autentifica la intenció de l’autor. L’obra m’atrau pel que té d’art, això és el que porta a aturar-s’hi, en l’intent tan recomanat estèticament de fer-la nostra. Es aleshores que té lloc l’eficàcia del missatge, quan veiem l’opressió, la degradació, la submissió, la brutalitat i la violència, en definitiva, la manca de llibertat que l’artista denuncia.[...]